La selecció espanyola femenina d'hoquei sobre patins va guanyar el cap de setmana passat, a Xile, el seu cinquè títol mundial. Cinc campionats del món, que la converteixen, empatada amb l'Argentina, en la selecció més llorejada del món. Cinc títols mundials que cal afegir als cinc títols europeus que també ha guanyat. I tot plegat, des del 1991, quan es van començar a jugar els campionats d'Europa femenins d'hoquei sobre patins –els mundials es van estrenar el 1992–. Un bon palmarès, doncs, que s'engrandeix encara més si tenim present que l'equip espanyol ha pujat al podi en deu dels tretze mundials –cinc ors, dues plates i tres bronzes– i en els tretze europeus –cinc ors, cinc plates i tres bronzes.

I tot plegat amb una bona colla de noies, la immensa majoria catalanes, que juguen a hoquei perquè els agrada i sabent que no s'hi guanyaran mai la vida. L'exemple el tenim en l'equip –amb nou catalanes i una asturiana–, que l'any 2008 va guanyar l'anterior campionat mundial. La més jove d'aquelles jugadores tenia 15 anys, la més gran, 24, i la resta estaven entre els 19 i els 22 anys. Vuit anys després, només una jugadora, Natasha Lee, ha repetit títol. Una bona mostra de com n'és, de difícil, que les jugadores amateurs tinguin una llarga trajectòria en l'elit, tant en l'àmbit de clubs com de seleccions, compaginant l'esport amb els estudis o la feina.