Si Donald Trump fos entrenador faria una alineació amb una porteria custodiada per la impulsivitat nècia de Buyo i alhora fortificada per una defensa liderada per Alexis Lalas (més val demòcrata per conèixer que republicà conegut) i completada amb tres estrangers encarregats de la feina bruta: Pablo Alfaro, per la facilitat de colpejar extrems mexicans sense deixar marca; Rio Ferdinand, perquè seria utilitzat per recordar que Luther King va estar bé però no tant, i en darrer lloc el búlgar Ivanov, el doble agent provinent del comunisme que jugaria amb una bola de ferro al peu fins que morregés The Star-Spangled Banner. Avançant línies, al mig del camp gaudiríem de Gatusso, el parent bastard del Little Italy especialitzat a polir els carrers d'immundícia humana; de Roy Keane, l'irlandès amb la consciència distorsionada capaç d'escorxar lligaments en cadena; de Thomas Gravesen, el cosí emprenyat del Bane de Dark Knight Rises, i el quart en discòrdia, que hauria de ser el Porthos de la medul·lar, el que tutela el magnat a l'hora d'amanyagar excessos darrere cortinatges de boletes. Paul Gascoigne seria l'ingovernable que connectaria la contundència dels companys amb el pistoler nascut from California to the New York Island: Landon Donovan, que a pesar de pertànyer als estats demòcrates de l'est és el màxim golejador d'aquest país que Trump vol tornar als anys de prosperity, on les orgies eren monetàries i la felicitat es comprava al comptat.

Finalment us he de dir que heu comptat bé a pesar d'estar llegint l'article amb l'esguard somnolent: l'alienació és de deu jugadors, però ja sabeu que Trump no necessita les mateixes condicions que els rivals per guanyar, més que res perquè sap que l'onzè votant creix a les vísceres oprimides dels deu que sortiran a morir per cadascuna de les seves causes violades. No venç el millor, sinó el que coneix les passions més baixes del proïsme perquè les identifica amb si mateix.