Nelson Mandela ens va deixar fa tres anys, justament un 5 de desembre. El seu nom sempre anirà vinculat a la història de l'esport i dels drets humans. Aquest gran líder va ser una figura clau en el procés de desmantellament de l'apartheid, que va ser un genocidi moral i un crim contra la humanitat. Entre moltes altres prohibicions, aquest sistema segregacionista impedia que els sud-africans negres poguessin formar part de les seleccions esportives. Recordem que l'apartheid es va començar a dissoldre a partir del 1990, el mateix any en què Mandela va ser alliberat de la presó. Ell era un gran amant de l'esport, fins i tot, quan era jove havia practicat la boxa. Però també va confessar que durant l'empresonament exultava quan la selecció sud-africana era derrotada. No oblidem que aquesta havia estat sempre detestada pels negres en la mateixa mesura que era un orgull per als blancs. Cal tenir en compte que els springboks (sobrenom de la selecció de rugbi) simbolitzaven el racisme institucionalitzat. Però Mandela també creia que l'esport mobilitza les emocions humanes d'una manera que cap polític pot aconseguir. Citem-lo: “L'esport té el poder de transformar el món. Té el poder d'inspirar, d'unir la gent com poques altres coses… Té més capacitat que els governs d'enderrocar les barreres racials.”

Com explica John Carlin en el seu llibre El factor humà, Mandela va veure l'oportunitat de convertir un esport que durant dècades havia estat un símbol d'opressió execrable en un mitjà de reconciliació nacional. Per aquest motiu, va preservar el rugbi, el gran estendard esportiu dels afrikaners. També va acollir la copa del món de rugbi (1995), un esdeveniment que va significar l'obertura al món de Sud-àfrica després d'anys de bloqueig internacional. Amb aquesta acció va contribuir a fer que la comunitat afrikaner s'avingués a acceptar el nou règim democràtic. En aquest cas, l'esport va ser molt més que un joc competitiu, va esdevenir un mitjà per construir ponts interpersonals.

La victòria dels springboks –capitanejats per François Pienaar– contra els temibles all blacks va ser apoteòsica. I el que és més important, el que es va viure a l'estadi Ellis Park (Johannesburg) es va convertir en símbol d'esperança per a un país esquinçat per la divisió racial. D'aquesta manera, el rugbi va contribuir a la concòrdia i la pacificació d'un poble fracturat per la violència i l'odi. Mandela va ser un clar exemple que la millor política té arrels ètiques. Comptat i debatut, per sempre més el podrem considerar el gran artífex d'una Sud-àfrica multiètnica.