S'han obert molts debats al voltant del desgast del model de partit nadalenc de la selecció catalana de futbol i de l'oportunitat de mantenir una convocatòria que, havent ja omplert grans coliseus de l'esport, ja no pot jugar la carta del rival com a reclam i ha de buscar en la itinerància un argument nou per afegir al molt remarcable nivell futbolístic de la selecció de Catalunya, tot i els problemes que continuen tenint els seleccionadors per disposar de tots els jugadors que voldrien convocar. Avui, Catalunya i Tunísia ompliran els 9.282 seients de Montilivi.

Més enllà de la reflexió elemental que Tunísia no és el Brasil, que un partit amistós anual de la selecció catalana de futbol no congregui prou gent perquè el Camp Nou faci goig no és cap demèrit. Simplement és la constatació que Catalunya sencera ha fet tantes passes endavant i el moviment en pro de l'estat propi té tant de gruix i es manifesta amb tanta potència que el futbol ha deixat de ser l'eina reivindicativa per passar a ser una eina més, però no menor, com es veu en cada partit al Camp Nou.

Amb tot, la FCF fa bé de persistir. No presentar la millor selecció possible ni tenir un rival amb palmarès mundialista no és cap vergonya. Rendir-se sí que seria una derrota. Aquest partit només serà sobrer quan en juguem d'oficials i això, ja ho sabem, només passarà quan Catalunya tingui el seu estat i no hagi de passar pel sedàs de l'estat espanyol.