Hi ha un club de futbol que acostuma a potenciar els seus veïns esportius cedint futbolistes o participant en activitats solidàries, per exemple ajudar la Vall d'Aran després de les inundacions del 2013, i fins i tot atrevir-se a organitzar un partit amistós pels incendis de l'Alt Empordà del 2012. La gosadia d'aquesta institució, en qüestions de solidaritat, l'empeny a fer curses solidàries en favor de malalties minoritàries i a estar oberts a qualsevol iniciativa o proposta d'ONG i de col·lectius desafavorits per prestar la seva imatge de manera desinteressada. Aquest equip també s'implica de manera activa cedint el gruix dels seus jugadors a la selecció de Catalunya i compleix els seus compromisos quan toca disputar la supercopa de Catalunya posant els seus millors efectius a la gespa. Un club que recorda cada minut 21 el seu etern capità amb emotius i sentits aplaudiments. Un club que ha conviscut amb la tragèdia dels penals en les finals europees, però que s'ha fet gran a còpia de superar obstacles i adversitats, tant pròpies com de l'entorn, gràcies a la seva tenacitat indestructible. Un club que no presumeix de valors, sinó de gestos.

Aquest currículum hauria de ser prou eloqüent i extens per esbrinar que aquest club està implicat amb el territori i és un referent esportiu del seu país i, en breu, ho serà del continent asiàtic, d'on provenen gran part dels turistes potencials que visitaran Catalunya, i amb més poder adquisitiu. Aquest club és l'Espanyol. Un club que viu de manera rutinària bandejat i menyspreat per diverses institucions. L'últim exemple l'ha protagonitzat qui ha ideat la darrera campanya de turisme de la Generalitat. El publicista ignora el currículum de l'Espanyol. Vincular Catalunya amb el Barça és el més fàcil del món per la dimensió mundial del club blaugrana, però que això ho permeti la Generalitat de Catalunya és sectari i clama contra la diversitat del país.