El dia a dia del Barça transita entre el que és i el que hauria de ser. O entre el que és i el que va ser. Entre el passat i el present. Entre el present i el llegat de Johan Cruyff. “Ell va aixecar la catedral i a nosaltres ens toca mantenir-la”, va exclamar al seu dia Pep Guardiola, el mateix que sempre ha defensat que el futbol és dels migcampistes. La selecció espanyola de Luis Aragonés i el Barça de Guardiola ens van ensenyar que l'estil el marquen els migcampistes. Ho van dur a la màxima expressió. I abraçar-se a aquesta idea, perllongar-la, convertir-la en un motiu de vida sembla una premissa lògica, un principi irrenunciable.

Però mirar-se en el mirall mentre un camina mai és fàcil. Sobretot perquè el futbol, com la vida, no és una línia recta. Hi ha obstacles, moments, cicles vitals, processos, rivals. Sembla evident que el mig del camp de dimecres al Calderón s'allunya de l'essència pura del que algú podria imaginar que ha de ser el Barça. André Gomes i Rakitic són migcampistes de tècnica depurada, però en l'univers Barça semblen futbolistes industrials, maquinària pesada. El portuguès és jove, necessita temps, marge per trobar el seu espai. Mascherano emociona, per com competeix, per com s'adapta a qualsevol circumstància, però viu als antípodes del prototípic Sergio Busquets. “No disfruto en un terreny de joc, pateixo”, va proclamar un dia, una sentència que xoca frontalment amb el “sortiu i disfruteu”. El futbol ha demostrat al Barça que és saludable ser idealista, extremista en les conviccions, un punt malaltís amb l'estil, però la realitat és avui. El dimecres-diumenge. I l'experiència actual diu que sense Iniesta –i amb l'afegit de Busquets–, el Barça sembla incapaç de sostenir el nivell de govern i de control des de la pilota. És dur però és així. I, en aquest context, Luis Enrique ha sabut trampejar amb un enfocament diferent, amb una mirada allunyada del que potser a ell mateix li agradaria, fent-se fort sense la pilota, agressiu, solidari i accentuant la influència del trident en atacs ràpids. Ara mateix no és aquell equip que congela els partits quan li interessa, l'amo de la nevera. Algú pensarà que això no és el Barça. Però el moment és el que és, i s'ha de competir.