Si a hores d'ara fem un cop d'ull a la fortalesa del Barça, ni la trobarem en el món perdut del mig del camp de Rakitic, Busquets i Iniesta, ni en els descarrilaments dels atacs d'Alba, Digne i Sergi Roberto des de la defensa ni, i dispensin que vagi contra corrent, en el laberint del davant de les àrees adversàries on s'empantaneguen Rafinha, Aleix Vidal i Denis Suárez, a pesar de les fuetades de geni de Messi, Neymar i Luis Suárez, que ens protegeixen del derrotisme com una guàrdia pretoriana.

No.

Si busquem un model que justifiqui més enllà de les graelles de les cases d'apostes l'observació del joc que ens ofereix ara mateix el Barça, no podem tampoc replegar-nos en l'esperança d'uns valors que tot just suren a 2a B després d'un naufragi de vergonya, ni colgar-nos amb la bandera d'uns ideals que el màrqueting ha posat a l'altura de les llotges de contractació agrària.

No.

Si podem apartar la vista dels resultats que ens hipnotitzen i dels campionats que, ara com ara, només ens serveixen per passar les setmanes amb alguna excusa per evitar el desànim, hem de seguir la banqueta i fixar-nos en Paco Alcácer; escrit així, amb c de cera.

No pocs lectors creuran, arribats aquí, que el sarcasme em duu a vindicar un jugador tan jove i amb tants pocs gols pel mateix plaer de mofa dels qui el van corejar enmig de la cridòria de la grada d'animació durant el darrer partit que va jugar a l'estadi.

De cap manera.

Identifiquin-lo amb els seus fills i calculin els beneficis de mostrar-los el valor de la perseverança i la fe –potser l'única que la fa mereixedora de mantenir-se al diccionari– en la pròpia empenta i gaudeixin quan puguin de l'espectacle de veure'l jugar sense pilota.

Si el futbol és un joc d'intel·ligència, aquest noi és el Xavi de la davantera. Sempre hi és i hi fa tants forats i hi prepara tants corredors, que fa dolents els qui no els veuen.