Temps de foguera
Hi ha tan soroll que es fa difícil pensar. Futbol, intensitat, ganes, amor propi, lideratge... un mar de retrets inabastable per explicar la derrota entre els quals segur que no trobem la paraula memòria. Són moments de foguera, però mentre la cosa crema m'agradaria recordar el context en què Luis Enrique es va asseure a la banqueta del Camp Nou. El Barça ho acabava de perdre tot: conviccions i títols. El punt d'inflexió que pateixen tots els grans equips –la història n'està plena, d'exemples–, ja es veia venir per travessera de les Corts quan de sobte algú va desafiar les lleis de la lògica i es va inventar un nou cicle. És cert que encara alimentat per peces de l'anterior i en plena maduresa per competir com Messi, Piqué i Busquets. És cert que amb la incorporació de jugadors de primer ordre com Suárez i Neymar. Però per mínim que sigui, concedim-li crèdit a un entrenador que, independentment que s'hagi apartat més o menys de la font de l'estil, ha tingut sempre un factor que per mi és fonamental en un entrenador: intenció. Una idea al cap i la capacitat per plasmar-la. I sempre des de la pilota. I sempre atacant, sense perdre mai l'honestedat més enllà de dies grisos. I ho dic sense ser un incondicional de Lucho.
Ara mateix és difícil mirar enrere i no veure més enllà de la torre Eiffel. El motor del Barça feia un soroll estrany des de feia alguns mesos, avançava amb esforç, amb un orgull competitiu que segurament no s'ha valorat prou, però quan ha fet pujada de veritat, s'ha fracturat. Perquè el soroll de París és de motor gripat. Sonen tambors de final de trajecte. Veurem si Luis Enrique és capaç d'engegar de nou l'equip i arribar a la meta amb dignitat. El futur és enigmàtic. Hi ha fitxatges sobre els quals és difícil imaginar un Barça cabalós. Sobretot els migcampistes, sempre font d'inspiració. Segurament al món n'hi ha que encaixarien millor amb el famós ADN. A tots se'ns cau la baba amb Verratti, però els escollits són els que són i mereixen temps per trobar el seu lloc. Ara mateix els arbres escanyolits no deixen intuir un horitzó nítid ni albirar un bosc que, potser no tan frondós com defensa Luis Enrique, segur que no tan esplèndid com en etapes anteriors, ha existit. I és just fer memòria. Que cremi de gust.