És certament escandalós, si no fos perquè la nostra és una tradició de sotmetiment a l'autoritat competent que ve de molt lluny, que encara voltin per aquests verals gent de bona fe (i de l'altra) que es fa dir catalanista (sí, no rigueu) i que ho accepta de grat. Fins i tot els nord-americans més il·lustres i sobretot els d'esquerres s'han rebel·lat, ni que sigui de cara a la galeria, contra el nou feixisme que s'apodera del seu país. Però aquí els nostres revolucionaris de nyigui-nyogui observen la seva pròpia submissió amb estoïcisme envejable mentre es desencadenen ferotgement per la llibertat dels oromos a Etiòpia.

En l'esport, aquesta metàfora tan poc valorada de la política universal, la veiem gairebé cada dia. Els catalans cada dia hem de demanar permís per tot, ja sigui al refotut quilòmetre zero de la Puerta del Sol o als tribunals internacionals que es dignin a escoltar-nos simplement perquè no som ningú. Som menys que Andorra i amb això ja està tot dit.

La tragèdia me la miro des del punt de vista esportiu, que d'això és del que parlem aquí, perquè si ho fes des del vessant més ampli probablement ja hauria demanat asil a Islàndia o a les illes Fèroe. Un últim exemple el tenim en un dels esports més minoritaris de Catalunya, sinó de tot el món, les raquetes de neu. Com altres modalitats modestes però respectables, Catalunya és reconeguda internacionalment –tristament no podem aspirar a gaire res més– i malgrat que la llei per una vegada a la vida està al nostre costat, els senyors de la federació internacional també ens demanen que si volem anar al seu mundial cal que ho fem com a espanyols. Fins i tot en l'esglaó més baix s'atreveixen amb nosaltres. No som ningú, és clar.

Però una cosa que podria ser una anècdota és, de fet, el pa de cada dia. El Barça ha d'abaixar el cap i demanar permís i perdó al mateix temps perquè els seus aficionats porten estelades al camp –ui sí, quin perill–, qualsevol esdeveniment internacional que vulguem organitzar –perquè aquesta és la nostra vocació des dels orígens dels temps– ha de passar abans pel sedàs del Comitè Olímpic Espanyol o del Consell Superior d'Esports, entitats clarament favorables a les nostres aspiracions nacionals i sobiranistes, i fins i tot un Catalunya-Tunísia de futbol necessita el segell de la federació espanyola.

Demanar permís –fins i tot en demanem pel referèndum– s'ha convertit en el nostre modus vivendi. Som nens de deu anys en una família desestructurada, i no només no ens entenen, sinó que els nostres tutors troben que som hiperactius i que és una cosa que ja ens passarà amb l'edat. De vegades ens humilien i sembla que ens agradi. Com poden acceptar a Tarragona que l'Estat els hagi donat pel sac amb la broma dels Jocs Mediterranis i encara celebrar una deshonra com una “gran solució”. Com podem acceptar una persecució judicial i inspeccions sense precedents als grans clubs i també als petits que coincideixen en l'espai i el temps en ple procés de rebel·lia del nostre govern, que ja era hora que tirés pel dret i peti qui peti. Podem estar-hi d'acord o no, però pitjor que ara no hi estarem.