Si no ens hagués deixat el 2011, fa poc hauríem celebrat el seu aniversari. Vull parlar d'un futbolista molt especial amb nom de filòsof: Sócrates. Durant els anys vuitanta, ell i els seus companys del Corinthians van esdevenir estendards de la lluita a favor de la democràcia i els drets humans. Un dels seus missatges deia el següent: “Ganhar ou perder, mas sempre com democracia.” Cal recordar que la dictadura brasilera –instaurada el 1964– no va finalitzar fins a l'any 1985. Aquests futbolistes també passaran a la història per haver participat en la creació de la democràcia corinthiana, un sistema de govern regit pel principi de “libertade com responsabilidade”. Es van convertir en una comunitat igualitària on les actuacions es deliberaven de manera consensuada. El seu sistema d'autogestió volia ser una alternativa a l'autoritarisme dels clubs, fidel reflex de la situació política del país. Es tractava d'expressar i reivindicar que la democràcia és alguna cosa més important que l'acció de votar cada quatre anys.

Mai oblidarem la imatge de Sócrates celebrant els seus gols amb el puny tancat. Un gest impregnat d'un simbolisme que no ens deixa indiferents. Com va dir un dia, regalo els meus gols a un país millor. També recordarem quan portava cintes al cap amb missatges a favor de la pau o en contra l'apartheid. Citem-lo: “Si la gent no té el poder de dir les coses, aleshores jo les dic per ells.” Sócrates va ser una persona idealista que va somiar en un món millor. És intrínsec a la condició humana tenir esperança i somnis desperts (Ernst Bloch dixit); si no fos així, les utopies s'esvairien per sempre més. Sócrates va ser un jugador amb un gran talent i una visió de joc formidable. Els millors anys futbolístics els va viure amb O Timão però, malauradament, no va poder guanyar la copa del món del 1982. Encara que la seleção era la millor de totes, va sucumbir davant l'efectivitat dels azzurri. També en això el futbol és una metàfora de la condició humana, sovint injusta i atzarosa. Com va dir el mateix Sócrates: “No s'ha de jugar per guanyar, sinó perquè no t'oblidin.” Al vell estadi de Sarrià, Zico, Falcao, Júnior, Cerezo i Sócrates van caure derrotats contra Zoff, Gentile, Scirea i Rossi. Tots aquests noms els vaig descobrir quan col·leccionava amb delit àlbums de cromos. Aleshores era un infant que ignorava que a l'antiga Grècia va viure un home savi anomenat Sòcrates. Una de les grans lliçons del tàvec d'Atenes va ser que en l'àmbit social no sempre guanyen els millors.