Luis Enrique sempre ha considerat que respondre preguntes en una sala de premsa és la pitjor part de la seva feina. Ni perdre un partit estrepitosament, ni que el xiulin des de la graderia amb insistència, ni que l'acabin cessant pels mals resultats suposa un tràngol pitjor. Això va amb el sou i, per tant, si vols ser entrenador, ho has d'acceptar.

En canvi, no pot entendre que ser entrenador també comporti haver de sotmetre's per obligació al frontó que li plantegen els periodistes gairebé quatre cops per setmana. Si li demanessin una definició de l'infern, es remetria a les quatre parets de la sala de premsa de la ciutat esportiva Joan Gamper. A més, des de la derrota a París, les calderes han apujat la temperatura.

Això és perquè, tot i que assegura que les crítiques li rellisquen, considera injust i indigne tot el que s'ha dit des de la patacada en la Champions. Ja va començar aquell dia amb la violència verbal contra Jordi Grau. I continua ara en cada compareixença, cada cop més telegràfica i insolent.

Els periodistes ens limitem a fer la nostra feina, que és burxar, indagar, qüestionar i acabar fent les preguntes més incisives possibles amb la intenció que, de les respostes, en puguem extreure alguna notícia. Per tant, és evident que la majoria de les preguntes no seran les que ell voldrà, sinó les que nosaltres decidim en funció dels nostres interessos. No controlar això el rebenta.

Nosaltres tenim tot el dret a preguntar el que considerem oportú i, evidentment, ell té tot el dret a respondre el que li sembli o, fins i tot, a no respondre. Però que l'entrenador del Barça mantingui aquesta actitud no és bo per a la institució i va en contra dels valors que s'hi propugnen, entre els quals hi ha el respecte i la humilitat. Ja sabem que a ell això també li rellisca, però hauria de preocupar algú.

Espero que, si finalment el Barça queda eliminat de la Champions, Luis Enrique no celebri que així s'haurà estalviat unes quantes rodes de premsa.