El guionista que va escriure l'èpic partit de dimecres al Camp Nou no havia acabat la feina. Estem en temps de sèries més que de pel·lícules. I la sèrie tenia ahir un nou capítol a Riazor. Un nou gir argumental. ¿Com l'equip que va protagonitzar un partit per a la història del futbol amb la remuntada més èpica que mai s'ha vist podia ensopegar a casa d'un equip que fa poc fins i tot ha canviat d'entrenador perquè s'estava enfonsant en la classificació de primera? La manera previsible era senzilla d'imaginar: hauria pagat l'esforç de la treballadíssima remuntada de feia tres dies i li hauria estat difícil tocar de peus a terra després d'haver estat flotant pel cel des de dimecres a la nit. Però en les sèries d'avui dia no es fan guions gaire previsibles. El Barça no va fer un mal partit ahir a Riazor, no va donar símptomes d'estar especialment cansat ni va tenir una actitud relaxada. I al final, això és futbol, que sempre té un relat nou per sorprendre'ns. Per molt que prevegis qualsevol mena de problemes, el futbol sempre te'n planteja de nous.

La història d'ahir va ser menys espectacular que la de dimecres, però més complexa. La primera gran diferència és que va ser un partit entre dos equips que volien guanyar. I que fins i tot ho van merèixer tots dos. O potser més ben dit, ni el Dépor ni el Barça mereixien perdre. L'equip de Pepe Mel va ser molt més ambiciós que el d'Unai Emery, tot i tenir molta més escassetat de mitjans. L'ambició i la valentia són recursos que els equips menys potents han de saber fer servir per equilibrar la desigualtat de qualitat dels jugadors. Mel va saber jugar molt bé amb aquestes cartes. I va guanyar la partida. El futbol sovint no és el que tens, sinó què fas amb el que tens. I no ets el que has fet, sinó el que fas cada dia.

Des d'un punt de vista d'actitud al Barça no se li pot retreure res. Luis Enrique havia preparat l'equip perquè no es quedés al núvol de la glòria. Es va plantar al camp jugant amb la intensitat necessària, imposant-se posicionalment, tenint la possessió de la pilota i recuperant-la quasi sempre en camp contrari. En definitiva, creant les condicions perquè el resultat caigués pel pes de la qualitat dels seus jugadors. El problema del Barça va començar a ser la claredat d'idees en els metres i els moments decisius. I després va començar a ser la valentia del Dépor, que no es va resignar a fer un acte de resistència i va sortir tantes vegades com va poder cap a l'àrea blaugrana. Va trobar més facilitat per la banda esquerra, on Arda i André Gomes no van estar a l'altura necessària. No hi ha manera que deixin de fer la sensació de ser jugadors complementaris. El Barça no ho estava fent malament col·lectivament, però necessitava que algun perfil individual fes la resta de la feina. I Messi ahir no estava fi. Però ningú li va agafar el relleu. I Neymar s'havia quedat a casa.

El gol de Joselu va ser un càstig massa sever per al Barça, però responia a l'aprofitament d'una de les debilitats dels blaugrana, les jugades a pilota aturada. El de la derrota també va arribar en un córner, el quart. I després d'un altre gir de guió. El gol de l'empat de Suárez no va tenir l'efecte previsible. Podia semblar que seria un punt d'inflexió i que el Dépor pagaria l'esforç que estava fent defensant i contraatacant. Però tampoc no va ser així. Al contrari. Els homes de Mel encara van ser capaços d'apujar el to competitiu del partit, que es va obrir. No se sabia a qui podien afavorir les anades i vingudes. A ningú. Dins el clima d'imprevisibilitat, el gol de la victòria local va arribar quan el Barça feia minuts que havia recuperar el domini posicional i el control de la pilota. Quan semblava que el missatge tornaria a ser l'afició del Barça per les remuntades.

Aquesta vegada no va passar. La lliga per si mateixa és una sèrie, una de les llargues. I queden encara episodis emocionants.