Entre les víctimes de la remuntada del Barça contra el PSG també hi ha la intel·ligència. O això és el que pretenen els que, amb la seva reacció, es dediquen més a fomentar l'odi que a estimar el futbol. Ja saben de què els parlo i no cal estendre-s'hi gaire. Hi ha poc a fer contra les reaccions del nacionalmadridisme a la gesta del Barça. Potser només aquella dita catalana (massa en desús): sempre seràs emmascarat per una paella bruta. Va ser el madridista Ronaldo (el bo), entrevistat a la llotja del Bernabéu, qui els va desemmascarar: “Vaig gaudir amb la remuntada del Barça. Tot el món del futbol ho va gaudir, independentment de la seva afició per un equip, perquè va ser una remuntada inoblidable amb un gran futbol.” La rivalitat ben entesa és perfectament compatible amb el gust i el gaudi del futbol per sobre dels colors. Però hi ha massa cecs d'odi.

També, a part dels que no estimen el futbol, hi ha els que no l'entenen. Cosa que és greu si se suposa que ets un entrenador d'elit. Que Raymond Domenech és un inepte com a entrenador de primer nivell ja ha quedat a bastament demostrat. Però amb això no en fa prou. De la gesta del Barça ell es queda amb la conclusió que Messi és un jugador acabat. “Està al seu final. Ja ni juga”, escriu a L'Équipe. La capacitat dels mediocres per fer el ridícul és insondable.

Xabi Alonso es retira. Em deixa indiferent. Reconec que li vaig veure, de jove, un potencial extraordinari. Però em sembla que és un jugador que es va acomodar a fer un joc pla i insuls, ben dissimulat de rigor tàctic, i que es va estancar. Per mi, va fer de la falta de risc una falsa virtut. Sento molt discrepar de tots els entrenadors que ha tingut, sobretot del meu admirat Pep Guardiola. I, digueu-me mesquí, però no em puc treure del cap que va escopir a la cara d'Andrés Iniesta. I ja paro.