El dit menut trencat, deixalles de pell moribundes a l'asfalt, dues blasfèmies guarnides amb un ofici mil·lenari, les ulleres esbotzades a una distància propera però inabastable, una finestra entreoberta per apreciar si sóc albanokosovar i la foscúria d'un carrer que m'engoleix sense compassió. M'aixeco i diviso els danys mentre esbufego arrítmicament per estimular la pietat de les primeres bruixes de la nit. Com m'excusaré davant la burla popular? Caiguda en una pista negra de Baqueira-Beret? Relliscada tot gambejant sense frontal pels Àngels? Una agressió neofeixista en nom de Millán Astray mentre defenso la memòria de Companys? No sé mentir si no és per un tema de faldilles i acabo reconeixent la veritat: patinada solitària en un carrer residencial de Vilablareix, prop de casa, sense èpica, com la mort banal del soldat que s'entrebanca i es dona una trompada amb l'arrel d'un arbre disposat a cobrir innocents.

Dues hores després m'arrossego pels boxs del Trueta amb la llista de culpables tatuats al dit esgarrat: les falses hipèrboles dels apoteòsics vint que m'exhortaven a desafiar el temps, els runners dogmàtics que em van comprar ulleres de sol i em van lligar un mocador al cap, i finalment, els meus fills, que m'obliguen a mantenir-me en forma per no morir en l'intent de perseguir-los en un centre comercial qualsevol. De tota manera, ells, els botxins, són els artífexs que divendres l'Emma Vilarasau em regalés una mirada de complicitat en descobrir els meus aplaudiments de guix per agrair La mare de Florian Zeller. Per això ja val la pena haver escrit aquest article amb vuit dits i dos paracetamols, perquè el record de l'esguard de la Vilarasau es barreja amb l'esperança bastarda que el Barça sabrà governar els partits per evitar lipotímies, i amb la convicció que el fantasma que ha passat per Montilivi és això, un fantasma inexistent que no evitarà el happy ending gironí.