La preparació, la intel·ligència i la voluntat són ingredients bàsics per assolir els objectius, tant en l'àmbit esportiu com en l'empresarial. Partint d'aquesta premissa, la fundació ICIL –dedicada al món de la logística aplicada a l'empresa– va organitzar la setmana passada un debat al voltant de l'empresa i l'esport, a l'antiga fàbrica Damm de Barcelona. Com a representant del món esportiu hi va participar Laia Sanz, tot un exemple d'esforç i superació, que no va dubtar a definir-se com “un cul inquiet”. No debades, la pilot de Corbera de Llobregat va deixar el trial –després de conquerir-hi tretze títols mundials femenins– per llançar-se a “un món nou”, el de l'enduro i el Dakar. “En el trial –va revelar– m'havia estancat; podia haver seguit guanyant títols femenins, però ja no podia progressar. Va ser un risc, una aventura, però ha sortit molt bé.” Ja ho pot ben dir. Als 31 anys, ha estat campiona del món d'enduro femení els últims cinc cursos –els dos primers, compaginant-ho encara amb el trial– i ha acabat set Dakar seguits, incloent-hi l'històric novè lloc absolut del 2015. “Tinc un cap fort i no em falta motivació”, deia, per explicar una transició tan reeixida. Curiosament, la seva trajectòria esportiva té un cert paral·lelisme amb el gir que l'altre ponent de la trobada, Josep M. Lloreda, va haver de donar a la seva empresa, KH-7 –un dels patrocinadors de la Laia–, fa cosa de vint anys. Ras i curt, la decisió d'abandonar el sector dels recobriments metàl·lics i dedicar-se als detergents li va permetre esquivar la crisi. “Si no arrisques, no guanyes”, afirmava, amb la mateixa convicció de l'esportista d'elit que l'acompanyava. L'analogia va encara més enllà. L'una i l'altre lluiten per guanyar –per vendre– i un bon equip és “fonamental” en tots dos casos. Tal vegada tot plegat no sigui gens casual, perquè, com apuntava la de KTM: “Un pilot és com una empresa: tenim gent que treballa per a nosaltres i també la pressió dels resultats.”