En un estat en què la llibertat d'expressió sempre està sota sospita no és estrany que unes declaracions d'un jugador de futbol que posen de manifest, segons ell, com funciona el futbol a Espanya causin admiració, sorpresa i indignació. Admiració, és clar, perquè no estem acostumats que la gent digui el que pensi i ho faci d'una manera directa i sense embuts. Quantes vegades ens hem lamentat dels monosíl·labs dels esportistes quan són entrevistats i del seu terror atàvic a opinar de qualsevol cosa que vagi més enllà de la correcció més política? Per això, a banda d'admiració, les declaracions de Piqué sobre la llotja del Bernabéu també causen sorpresa, tant a Barcelona –finalment algú s'atreveix a dir el que tots pensen– com a Madrid perquè s'adonen que és impossible dissimular el que es cou a la zona noble de l'estadi blanc. I el tercer grau de les acusacions de Piqué, que no són noves ni són estrafolàries, sinó que tenen una base sòlida, és la indignació dels que se senten acusats. No els que mouen els fils, que aquests estan tan tranquils, sinó els que ho saben i mai ho han denunciat perquè formen part de tot el joc. La seva adhesió a la causa de Florentino Pérez, Marta Silva i companyia és tan forta que en comptes de xiular i fer veure que no passa res, que seria la posició més intel·ligent, tornen a fuetejar la figura de Piqué, símbol del català incòmode. I cada vegada n'hi ha més.