Dimecres passat a la nit em vaig sentir una mica miserable i encara més ridícula. Després dels desastres barcelonistes a Màlaga i a Torí, desitjava que el Real Madrid perdés a Munic i, evidentment, amb un resultat que pràcticament suposés la seva eliminació en la Champions. Aquest desig no era excepcional: tot barcelonista (com tot madridista a la inversa) vol que el Madrid perdi, cosa que tampoc ha d'estranyar, perquè en qualsevol joc (i, al capdavall, el futbol és un joc) es disfruta sent implacable amb l'enemic: fins i tot cal ser-ho de la manera més exagerada possible per arribar a fer-ne broma i convertir-ho en un gest humorístic. Una altra cosa, però, és creure que la ferida pròpia farà menys mal si el rival també es fereix. Després dels desastres barcelonistes, doncs, volia que el Madrid perdés per sentir-me reconfortada amb el seu desastre. El desig en si mateix era un punt miserable, però es va convertir en ridícul quan el resultat madridista pràcticament va situar l'enemic en les semifinals de la Champions.

Quatre dies abans, a les sis de la tarda, els barcelonistes podíem creure que el futur era nostre. El Real Madrid havia empatat a casa seva amb l'Atlético de Madrid i suposàvem que el Barça s'enduria els tres punts a Màlaga: només calia guanyar el partit al Bernabéu per tenir a l'abast la lliga. Allò que va passar a Màlaga va ser lamentable: el Barça havia regalat definitivament la lliga amb l'alineació inicial que va fer Luis Enrique i no es va esmenar en la segona part per impotència pròpia i encert del rival. Tanmateix, suposàvem (o potser teníem l'esperança) que amb la Champions seria una altra cosa després de la remuntada a costa del PSG. Havíem oblidat massa ràpidament el ridícul a París i no sé per què havíem descartat que es pogués repetir. En dos partits en quatre dies, doncs, el Barça sembla haver perdut les aspiracions en les dues competicions més importants (que pugui guanyar la copa no exalta). La desmoralització és enorme. La desconfiança, també. Pel que fa a la lliga, no només resulta dubtós que el Madrid torni a ensopegar, sinó que no és clar que, si ho fes, el Barça ho aprofités. En relació amb l'eliminatòria contra la Juventus, hi ha la idea fonamentada que l'equip italià, a diferència del PSG, té consistència, una defensa implacable i aquella aurèola dels clubs històrics del futbol; però, a més, no sembla que ningú, ni Luis Enrique, cregui en la possibilitat d'un nou miracle. La desfeta ha estat en quatre dies? Pensem-hi. Fa temps que, amb el Barça més imprevisible que recordo, es pot tenir la sensació d'estar en una muntanya russa o d'estar al caire de l'abisme... fins a caure-hi.