Opinió

La dona esportista

La societat continua dificultant la plena incorporació de la dona a la vida esportiva

Els estudis sociològics constaten que homes i dones vivim l'esport de manera diferent. Però cal que ens qüestionem la manera com se'ns condiciona des de ben petits. Moltes vegades la nostra socialització desvirtua les nostres predisposicions esportives. Durant massa temps l'educació sexista i diferenciada que han rebut nens i nenes ha masculinitzat molts esports. Així, per exemple, es fomenten diferents conductes i valors respecte a l'exercici físic i els pares continuen regalant pilotes als nens i nines a les nenes. Les diferències entre pràctica esportiva masculina i femenina són moralment qüestionables sempre que aquestes siguin fruit de restriccions inadmissibles, és a dir, de situacions psicosocials injustes patides per nenes, noies i dones. En aquests moments, a casa nostra, la situació de la dona esportista dista molt de ser l'òptima. La nostra societat continua dificultant la plena incorporació de la dona a la vida esportiva, és a dir, l'equiparació de les seves possibilitats respecte a les masculines. Per tant, podem continuar parlant d'una discriminació que afecta les dones que volen fer esport. Discriminar implica donar un tracte injust, immotivat i arbitrari en la imposició de càrregues o l'adscripció de beneficis o privilegis.

De fet, som hereus d'una història esportiva abusivament i obertament sexista. Hom va creure que l'esport era una activitat exclusivament reservada als homes. Hem de tenir en compte, per exemple, que en els Jocs Olímpics antics, a la dona, se li denegava la possibilitat de competir i, àdhuc, de ser espectadora. Molts segles després, Coubertin creia que el paper de la dona en els Jocs Olímpics havia de ser, com en els antics tornejos, el de coronar i aplaudir els vencedors, una funció merament ornamental (pensem en les hostesses del ciclisme). Va ser així com, en els primers Jocs moderns –celebrats a Atenes (1896)–, les dones no hi van poder participar. Des d'aleshores la presència femenina en el món esportiu ha comportat una lluita persistent contra una misogínia sustentada en la por, el dogmatisme i la ignorància. Kathrine Switzer i Hassiba Boulmerka són exponents d'aquesta admirable i valenta revolta. Però, tot i que l'esport femení hagi avançat i millorat, bastants indicadors ens recorden que resta molt camp per córrer. Fa uns anys, Carlo Ancelotti va declarar el següent: “El futbol no és un joc per a senyoretes.” En sintonia amb aquestes paraules, molts continuen creient que el futbol femení ni és futbol ni és femení.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)