Opinió

Juan Mata, el bo de veritat

Va néixer al barri de Buenavista, a Oviedo, al costat del vell Tartiere. Durant anys, molts, en el futbol espanyol no hi va haver cap altre Juan Mata. Mata sempre va ser ell fins que va aparèixer el seu fill, més fi, i va enlluernar el món. Ara, com el seu fill, és un referent a Manchester, però a la seva manera. El seu era un futbol de carrer, de murri, d'un contra un. Era ràpid, encarava sempre i arribava sempre abans o era penal. Assegura que ningú el va marcar mai com Chapi Ferrer, i els que van jugar amb ell diuen que era tan divertit com honest i bon company.

Quart fill d'una família gens futbolera, el seu pare, que tenia negoci d'hostaleria, no el va veure jugar fins als 16 anys; la seva mare, que encara viu i era mestra, mai el va anar a veure a un camp i això que, pur talent, va debutar aviat amb el primer equip de l'Oviedo, gràcies a José María, qui va ser davanter de l'Espanyol, contra el Sabadell. L'endemà, va descobrir el que era ser famós: com que havia d'anar de viatge amb l'equip, el van enviar a Galerías Preciados a comprar-se un vestit i va baixar el director a conèixer-lo i fer-se una foto; quan va arribar a l'institut, els professors, els mateixos que li donaven la tabarra per poc estudiós, li van demanar autògrafs per als seus fills. Diu que el futbol li ha donat tot, però ell li ha retornat amb escreix. Només cal parlar amb els que van ser els seus companys: Subirats, Tocornal, Pepe Costa, Txelis, Magdaleno… Diu que abans el futbolista era diferent, més divertit, i encara que no va jugar en la Premier, com el seu fill, presumeix d'haver golejat a El Plantio o d'haver tingut “les pilotes” d'haver anat a Eibar.

Va jugar dos anys a l'Oviedo i va marxar al Burgos, on va estar cinc anys i va pujar de segona B a primera. D'aquí va anar a l'Oriola: “No va pujar perquè no ens van deixar. Ens van robar.” Després d'un descens administratiu, se'n va anar a la UD Salamanca. Va ser llavors, el 1992, passejant per Girona, quan va descobrir un karaoke. I en va posar un a Gijón, un altre a Salamanca… un altre a Oviedo. Va emigrar a Cartagena, però va estar set mesos sense cobrar, la seva família vivia a Oviedo, es va lesionar el tendó d'Aquil·les, va estar quatre mesos aturat i, als 30 anys, ho va deixar. Va matar el cuc al Langreo, una mica per hobby, i es va retirar.

Va ser llavors quan va començar a treballar lluny del futbol. Va muntar un negoci d'una targeta de fidelització –“és una de les coses de les quals estic més orgullós, vaig aixecar una cosa maca”– que va tenir més de 100.000 associats, entre ells 20.000 miners, més de 30 empleats, departament de telemàrqueting i 1.500 establiments adherits. I al temps, tenia quatre botigues de telefonia. I va ser llavors quan el seu fill va començar a jugar. Està tan orgullós de veure Juanín defensar els red devils o la selecció espanyola com de no haver-li fet passar mai vergonya en un camp quan l'anava a veure sent un guaje. “Sempre vaig pensar: «Si em veiés un company cridant a la graderia, s'avergonyiria de mi.» Mai ho vaig fer.” També té una filla, Paula, una crac, una dona compromesa, que treballa per a l'ONU, la nineta dels seus ulls. Quan en parla, li cau la bava.

Quan Juan va començar a jugar va entendre que el futbol seguia sent el seu món: “Amb els clubs parlava el mateix llenguatge, amb el dels pernils era un embolic.” Va començar a ajudar altres pares, que no coneixien aquest món com ell, va fer assegurances a futbolistes, va gestionar a Espanya una empresa brasilera de futbolistes i va muntar JM10Sports, amb què ha donat feina a molts excompanys i organitza campus a l'Amèrica del Sud i molts esdeveniments, com el centenari del Hadjuk Split, en què el Barça va participar. Amb un altre excompany, Makan, exjugador del Racing, el Màlaga i l'Oriola, comparteix restaurant a Alacant, a la platja, El Siroco.

Ara viu a cavall entre el món i Manchester, on regenta el Tapeo&Wine, restaurant en què Guardiola s'acostuma a reunir amb el seu cos tècnic. I a través del seu somriure i els seus afectes, s'articula bona part de la colònia espanyola, especialment la futbolera. “Al restaurant no tinc equip”, diu, i riu.

Ara està una mica fotut. Ha mort Celso Alonso, mestre de periodistes esportius, el marit de la seva germana Ana. “Torno aviat, que juga el Manchester”, li va dir. Ja no va tornar. Per això, està una mica apagat, encara que segueix sent gran. Perquè Juan Mata, el pare, és molt gran encara que no jugui al United. Ni falta que li fa.

EL PUB DE LA SETMANA BREE LOUISE 69 Cobourg Street. London NW1
Guanyador diverses vegades del premi pub de l'any del CAMRA, l'última el 2016, el local està a prop de l'estació d'Euston i serveix excel·lents cervesses a bon preu, té una extensa carta de sidres, bon menjar i bon ambient. A més, fa pot per a les gires del equips inferiors del Rugby Watford. Només per la singular simpatia i bellesa de les cambreres, recomano encaridament la visita.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)