Aquesta temporada hem viscut dos partits èpics, històrics i icònics que quedaran en la memòria de la culerada per sempre més. Quan es parli de remuntades, sempre ens vindrà al cap el 8 de març del 2017, el PSG, Sergi Roberto i Messi picant-se el pit on du l'escut del Barça. I això no només aquí, sinó arreu del món. Aquella remuntada va ser global i va sobrepassar el món del futbol. Quan parlem de clàssics i ens facin escollir el més emocionant, igualat, entretingut i sorprenent, recordarem el dia de Sant Jordi del 2017, un cop més Sergi Roberto, les mans de Ter Stegen i Messi ensenyant el seu nom i el 10 de déu a la graderia del Santiago Bernabéu. Ens vindrà al cap la samarreta que s'aguanta amb una sola mà, Ramos assenyalant la llotja a Piqué i Messi, un cop més l'omnipresent Messi, sagnant de bocaterrosa a la gespa després del cop de colze criminal de Marcelo.

Dues dates per recordar... No us sona a temps ja superats? Abans de l'era gloriosa, vivíem d'això, d'un partit excels concret, de la victòria contra el màxim rival, d'una nit puntual on sonaven tots els clàxons, perquè els títols eren per a uns altres, bàsicament per als de la capital del regne d'Espanya.

De moment, la remuntada més bèstia de tots els temps només va servir per caure estrepitosament en els quarts de final de la lliga de campions. Esperem que el 2-3 a l'antic Chamartín serveixi per a alguna cosa més. La culerada no es conforma amb dues nits esplendoroses, que sí, han estat extraordinàries, però que han de ser l'avantsala dels títols desitjats. Quan el Madrid surti avui a Riazor pot ser que vagi tres punts al darrere del Barça. Ahir Luis Enrique va dir que això és anecdòtic. Ja ho veurem. L'any del Tata, després de perdre 3-4 al Bernabéu contra el Barça, van tornar a caure contra el Sevilla. Si el Barça s'acaba enduent (merescudament) aquesta lliga i, a més, ho arrodoneix amb la copa, l'adéu del tècnic serà amb honors. Si, a més, el Madrid no guanya la Champions, oli en un llum. I, a partir d'aquí, (r)evolució.