M'agrada el tennis. Hi jugava. Tenia un bon revés gràcies a la paciència de l'entrenador i a la meva pròpia, però el servei, posats a ser curosos, era una tortura. Roger Federer està en el meu top 10 de millors esportistes de la història; a l'EGB, John McEnroe era com un déu perquè un amic deia que m'hi assemblava, i veure Boris Becker guanyant a Wimbledon amb 17 anys, encara que fos per la televisió, va ser tota una revelació. Llarga vida al tennis, doncs.

I ara, aquí, poseu la conjunció adversativa que us vingui més de gust. Quan arriba el Godó, aquest esport no només no dissimula el seu elitisme, sinó que l'expandeix fins al ridícul, almenys a casa nostra. L'episodi de la minifaldilla n'és un símptoma. Noies obligades a vestir amb poca roba faci fred, vent o pluja –tot al mateix temps– perquè la imatge, és clar, preval sobre tota la resta. Hi té alguna cosa a dir, Ada Colau? “No se qui juga, jo vinc perquè em vegin” és una frase real escoltada a les grades de la pista central. Fatxendejar. D'això es tracta. I per això la vicepresidenta del govern espanyol –Sáenz de Santamaria de cognom– aprofita l'ocasió per deixar-se estimar a la llotja més monàrquica, burgesa i upper town del país.

Els Godó, aristòcrates de tota la vida que patrocinen el torneig a la seva major glòria, es rodegen de cognoms que trobareu ben retrats per Roger Vinton a La gran teranyina i per uns dies gaudeixen de la seva pròpia versió de l'oasi català. Malgrat el que diguin quatre eixelebrats al Parlament –deuen pensar– Catalunya i Espanya no només són la mateixa cosa, sinó que són una fusió simfònica de sensacions, com la que preparen qualsevol dels seus xefs de referència. El dia de la final, mentre els plebeus s'amuntegaven com ramats a l'aeroport del Prat, el virrei espanyol, Enric Millo, se'ls mirava des de la distància segura, com Neró ho va fer amb el seu poble abans de cremar-los.

El tennis és teòricament un duel esportiu i sovint psicològic entre dos. El seu embolcall ja va ser descrit de manera descarnada per Andre Agassi en el best-seller Open. El camí cap a la glòria és malauradament un camí cap a l'anorreament personal. També passa en altres disciplines, és clar, però en els tennis hi ha tants diners en joc que la fi massa vegades justifica els mitjans.

Però a Espanya encara hi ha una calamitat afegida. La insistència del poder –polític i mediàtic– d'usar tots els jugadors com a carnassa nacionalista és ben il·lustrativa en tots els sentits. Als espanyols se'ls va batejar com la armada fent referència a la fallida expedició marítima que Francis Drake va humiliar en el segle XVI. Fins i tot, es va presentar una copa Davis en un portaavions de l'exèrcit. Ni tan sols a Sèrbia, que són els campions mundials del nacionalisme, fan servir la figura de Djokovic d'una manera tan barroera. Hi ha moltes raons que expliquen una trajectòria com la de Rafa Nadal, un monstre competitiu, però arribarà un moment que per la majoria d'espanyols els seus èxits només podran ser fruit d'una cosa: té el mateix ADN ibèric que Curro Romero o, posats a anar més enllà, que el Cid.