El campió de lliga se sabrà entre dimecres i diumenge que ve, però hi continua havent misteris que difícilment es resoldran. El principal, com guanya el Real Madrid els seus partits. Se sap que els guanya i que sovint hi ha un col·laboracionisme institucional, com en el gol que va inaugurar el marcador ahir al Bernabéu, en què Undiano Mallenco va donar per bo un llançament de falta de Nacho tot i que ell era dos metres més endavant assenyalant el lloc des d'on s'havia de llançar. Aquest col·laboracionisme no és cap misteri, és una tradició que aquesta temporada s'ha fet més visible que altres temporades. El misteri que no es resoldrà és futbolístic. Hi continua havent un espai de boira que no permet veure la correlació entre el joc de l'equip blanc i els seus resultats, amb l'excepció de quan juga el que se n'ha anomenat equip B, el que guanya els partits jugant a futbol. L'equip de Zidane, de fet, juga al que ha jugat històricament el Madrid: a guanyar. Aquest és el misteri que ha sabut reactivar el tècnic francès. Ell mateix, en un atac de sinceritat i amb la seva modèstia (falsa?) habitual, va reconèixer en la roda de premsa prèvia al partit contra el Sevilla que el secret del rendiment del seu equip no és una qüestió tàctica, sinó de saber mentalitzar adequadament els seus jugadors. Certament, el canvi més visible des que ell és el titular de la banqueta és que els seus jugadors corren solidàriament, siguin galàctics o provinents de la fábrica. Sent el que ha estat com a futbolista, pots mirar-los als ulls demanar-los el que vulgui. I ells ho fan. D'aquesta manera va resoldre ahir el partit contra el Sevilla. Sense fer res apreciable futbolísticament, però marcant gols simplement aprofitant badades o errors, del rival o de l'àrbitre. Sense necessitat de crear res, ahir ja guanyava 2-0 en el minut 20. Després va patir una estona perquè, a part de no jugar, tampoc va córrer com vol el seu entrenador. El Sevilla, un equip fos fa jornades, va fer evident un altre misteri: el Madrid no perdona cap errada del rival i els seus rivals no el castiguen quan tenen les ocasions per fer-ho. I l'equip de Sampaoli les va tenir. La inèrcia, però, va tornar a posar les coses a lloc.

Mentre el Madrid continua guanyant per inèrcia, el Barça ha anat trobant la fiabilitat que no ha tingut mentre la lliga també depenia d'ell. A l'equip de Luis Enrique no hi ha misteris. Sempre hi ha un relat que relaciona el joc amb les victòries o amb els empats i les derrotes. Difícilment el Barça guanya cap partit si no juga més bé que el rival. I tots els partits que no ha guanyat –deu aquesta temporada– tenen correlació amb unes prestacions futbolístiques deficients, a part d'altres factors. Ahir no va fer un gran partit a Las Palmas, però el va resoldre amb suficiència. Se li pot retreure que li va faltar continuïtat en el joc i en el domini del partit, però en canvi va ser molt eficient a l'hora de gestionar el que va ser la clau del partit: l'aprofitament dels espais que deixava rere seu la defensa de l'equip de Quique Setién. Més que dedicar-se a la generació de joc, es va aplicar en la recerca de jugades trencadores. La victòria no va córrer perill tot i el gol de Viera quan l'equip va flirtejar amb la becaina sobre el coixí del 0-2.

El misteri del campió s'acabarà revelant en dos camps on el Barça ha perdut: Balaídos i La Rosaleda.