Tres generacions lluitaran durant quinze dies en el major espectacle del tennis mundial –malgrat que els partits de cinc sets, sobretot sobre terra, són sovint massa llargs i caldria una revisió que ja s’està estudiant– per la copa dels Mosqueters. La dels big four, amb Rafa Nadal, nou cops campió, buscant la proesa de signar la desena; Andy Murray, perdut en les immensitats de la terra, i un Novak Djokovic que ja no mossega com abans perquè no viu només pel tennis. També inclouríem en aquesta categoria o first division Stan Wawrinka, campió fa dos anys contra tot pronòstic i que mai saps per on te la fotrà si li quadren les oracions. La seva remuntada contra Djokovic en la final del 2015 ha passat a la història. Malauradament, Roger Federer continua descansant. És conscient que la terra no és el seu fort, tot i que va guanyar a París el 2009 aprofitant que Robin Soderling va eliminar Nadal i espera que les superfícies s’endureixin per tornar a delectar la humanitat amb el seu joc agressiu. Fins que el cos aguanti. En una zona intermèdia, hi trobaríem el japonès Kei Nishikori (27 anys) i el canadenc Milos Raonic (26), que ja fa temps que han entrat en el top ten, però que encara no han pogut fer un veritable cop de puny sobre la taula. Encara es miren amb massa respecte els elegits. Raonic va cedir l’any passat en els vuitens per culpa del partit memorable d’Albert Ramos. Nihikori ja ha perdut oportunitats de fer-se gran en un Grand Slam –una final de Grand Slam i tres de Masters 1.000–, però el vertigen ha limitat les seves condicions. Per acabar, arriba la descarada nova generació. Els paradigmes són l’austríac Dominic Thiem (22 anys) –finalista a Madrid i Barcelona i que a Roma va superar Rafa Nadal en els quarts– i l’alemany Alexander Zverev, que amb 20 anys va alçar el seu primer Masters 1.000 al Fòrum Itàlic derrotant Djokovic i desafiant el poder establert. Aire nou.

Pel que fa als catalans, Ramos va iniciar la gira europea de terra batuda pletòric i va jugar la final de Montecarlo. En les darreres setmanes, però, havia abaixat el nivell i arriba a París després d’encaixar tres derrotes tot just començar, a Madrid, Roma i Ginebra. L’any passat, però, també hi va aterrar amb un bagatge de quatre eliminacions prematures en el mateix Roland Garros i, en canvi, va esclatar i va arribar als quarts. Ahir va superar el primer tràngol. També tracta de ressorgir de les lesions als 35 anys Tommy Robredo, que ha fet algun resultat sonat com vèncer Grigor Dimitrov, però que no troba la continuïtat. L’olotí és famós per les remuntades èpiques i ahir va passar a la segona eliminatòria superant, evidentment, un primer set advers.