Manuel Vázquez Montalbán era un dels culers il·lustres que havia sofert les quatre derrotes en la copa d’Europa abans de la final de Wembley (1992). La primera, el 1960, aprofitant que estudiava periodisme a Madrid, va assistir al partit d’anada al Santiago Bernabéu per presenciar la desfeta en les semifinals contra l’etern rival. La segona, l’any següent, en la final de Berna amb el Benfica, quan la fatalitat dels pals quadrats de la porteria va avortar tres possibles gols. La tercera, una altra vegada en les semifinals contra el Leeds (1975), coincidint amb la diada de Sant Jordi al Camp Nou. I la quarta, molt més recent i dolorosa en produir-se en una final, contra un equip molt inferior, l’Steaua de Bucarest, i jugant ben a prop de casa, a Sevilla (1986).

A la vista de la trajectòria històrica de l’equip en aquesta competició s’entén que Vázquez Montalbán, amb la seva lúcida ironia, especulés dos dies abans de disputar-se el partit a Wembley sobre quin era el resultat més convenient per al barcelonisme. D’una banda, la derrota confirmaria la maledicció que persegueix els culers en aquest torneig –ni la tercera seria la bona– i el Barça s’hauria de conformar amb el “títol de club que més vegades ha arribat a la final de la copa d’Europa sense guanyar-la”. Però, a més, la impossibilitat d’assolir el màxim guardó continental suposaria un cop simbòlic devastador per a un poble tan europeista com el català.

D’altra banda, una victòria qüestionaria l’essència barcelonista caracteritzada per quedar sempre en segon lloc, a les portes d’un triomf furtat per alguna circumstància extrínseca. Aquest trencament de l’ordre natural podria comportar greus desequilibris psicològics i patriòtics per a un esperit col·lectiu, el culer i el català, construït al voltant de les grans desfetes. Al llarg de la temporada, tant en la lliga com a Europa, l’equip se sentia aclaparat per la por de guanyar en els moments decisius. Un tret que alguns filòsofs consideraven propi d’un tarannà català educat en la mesura i en l’ocultació dels seus atributs i que semblava haver afectat l’exèrcit simbòlic desarmat de Catalunya, fins i tot quan el joc dels dos principals equips madrilenys era tan esbojarrat com els seus respectius presidents. Davant d’aquesta disjuntiva, Montalbán, per primera vegada en la seva trajectòria com a aficionat culer, desitjava presenciar la final amb els ulls closos i en obrir-los, un cop acabat el partit, acceptar amb naturalitat la derrota o esperar alguna mala notícia, com la pujada de l’IVA, en cas de victòria (“No sé, no sé”, a El País, 1992).

Minuts després de proclamar-se campió d’Europa, davant les càmeres d’una televisió francesa, Vázquez Montalbán va contestar afirmativament, tot i admetre tant el seu materialisme com el seu ateisme, a la pregunta de si el Barça era més que un club, un simbolisme sense el qual no es podien entendre els seus èxits i fracassos. Tanmateix, més enllà de la manipulació d’aquesta representativitat nacional en funció dels interessos de la junta directiva i dels polítics catalans de torn, l’escriptor barceloní assegurava que “el Barça és la seva gent”.

Ebri d’eufòria per un èxit sense precedents, Montalbán, que reservava el seny per a la política i per a l’amor, va confessar la seva creença religiosa en el barcelonisme com una mitjà per legitimar la “part irracional de la seva comprensió del món” i experimentar “un èxtasi sobrenatural”. No obstant això, reconeixia que durant una època de la seva vida, mentre estudiava i lluitava clandestinament contra el franquisme, va passar per una crisi de fe en el futbol. Fins que, un cop finalitzada la seva condemna a la presó de Lleida, es va plantejar si era més absurd creure en Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón –els seus ídols d’infantesa– que en dirigents com Carrillo i el Guti, i va decidir abraçar el credo barcelonista conscient que ni la vida, ni la història, ni Europa complaïen els seus anhels. El triomf aconseguit pel Barça a Wembley confirmava l’encert de la seva elecció, ja que, si més no, el Vell Continent satisfeia les seves expectatives. A més, l’omplia d’una joia només comparable a l’experimentada amb la caiguda de Saigon (1975).

La felicitat que proporcionava als culers aquesta victòria responia, en opinió de Vázquez Montalbán, al fet que era més que un club. Per això proposava amb sentit de l’humor que el Barça fos reconegut “com a institut secular i com a religió” amb un cel –guanyar el Madrid– i un infern –perdre amb el Barbastro– relatius, dos extrems garantits per als culers que ratifiquen la seva convicció (“Credo”, a El País, 1992).

Wembley 92, així com les finals del 1994, el 2006 i el 2009, desmentien els pitjors pronòstics de Montalbán. L’any 1986, decebut per la derrota a Sevilla, havia vaticinat que caldria esperar uns altres vint-i-cinc anys per jugar una nova final de la copa d’Europa (“2011”, a El País, 1986). Ara bé, no anava tan desencaminat. Precisament el 2011, el Barça, guiat per Guardiola, va tornar a Wembley i va aixecar la quarta orelluda. Un triomf que, de ben segur, va gaudir des del cel reservat als creients barcelonistes.