Opinió

A FONS

Nou hores

L’activitat física és sinònim de vida però a Occident se suavitzen les tasques domèstiques als infants
El nostre sistema educatiu reconeix l’EF als estudiants d’ESO si justifiquen una dedicació intensiva

L’actual revisió de la sèrie documental Els camins més perillosos per anar a l’escola, a TV3, ens remet indefectiblement a l’emotiva pel·lícula de Pascal Plisson Camí a l’escola (2013). Amb el suport de la Unesco, el film narra l’increïble esforç d’infants de diverses regions del món per arribar a l’escola. En Jackson (11 anys) travessa 15 quilòmetres de la salvatge sabana africana acompanyant la seva germana petita Salome (dues hores). La Zahira (12 anys) ressegueix 22 quilòmetres de senders muntanyencs a l’Atles marroquí per arribar a l’internat amb les seves amigues Zineb i Noura (quatre hores). En Carlos (11 anys) recorre a cavall la inhòspita Pampa argentina durant 19 quilòmetres i vetllant per la seva germaneta Micaela (2 hores). I en Samuel (13 anys), de la badia de Bengala, ha de recórrer els 4 quilòmetres de corriols impracticables que separen la seva humil llar de l’escola en una atrotinada cadira de rodes que empenyen els seus germans petits Gabriel i Emmanuel (una hora). Tots ells, excepte la Zahira, que romandrà a l’internat, retornen a casa en acabar les classes: 20 hores setmanals invertides en el trajecte a l’escola.

Celebren aquests infants el Dia Mundial de l’Activitat Física (DMAF, 6 d’abril del 2017)? El camí a l’escola no els eximeix de les més diverses obligacions domèstiques: renten la roba al riu i l’estenen al sol, ajuden a guardar el ramat, remouen la terra... L’activitat física és sinònim de vida, especialment en aquelles contrades. Només en la malaltia cal aturar-se i reposar. La impossibilitat de moure’s és un mal símptoma. Per contra, la cultura occidental suavitza les tasques domèstiques als infants (parar taula, fer-se el llit, netejar l’habitació, fer la compra...) i massa sovint els acompanyem en cotxe a l’escola, que està a deu minuts caminant. Aleshores, el DMAF s’imposa en la societat del benestar per fer front al sedentarisme inoculat i ens proposa realitzar l’activitat física saludable que s’ha escolat de la nostra quotidianitat.

El llarg camí a l’escola esdevé l’aventura diària que desenvolupa una pluralitat immensa de recursos físics: afina les més variades habilitats motores (corren, salten, voregen rius, munten a cavall, grimpen, empenyen, s’enfilen, s’amaguen...), reforça una envejable condició física per mantenir-se en forma davant les peripècies del viatge i, especialment, potencia una permeable relació de respecte amb la natura, descobrint-ne els seus secrets meteorològics o orientant-se per planúries i valls que no mostren camins explícits, sense necessitat de GPS o mapes.

En contraposició, els nostres alumnes es projecten en el dispositiu mòbil. Tenen molta informació, però no saben de quin color és la ginesta que floreix als nostres vessants ni quina olor fa. El camí a l’escola és un mural dels continguts curriculars de l’educació física (EF), inclosos transparents valors i actituds. Així, podrien aquests intrèpids infants quedar exempts d’una hipotètica educació física?

Des del curs 2014/15, el nostre sistema educatiu reconeix l’EF als estudiants d’ESO que no disposen del certificat del Consell Català de l’Esport si justifiquen una dedicació intensiva a l’esport a partir de nou hores setmanals reconeguda per la federació esportiva corresponent. No tenen certificat perquè no han fet encara cap gran marca, no han representat la selecció catalana o no se’ls albira un futur esportiu massa reeixit...(qui pot garantir-ho en aquesta edat?). La mesura fa justícia, ja que aquests alumnes s’entrenen el mateix nombre d’hores que els seus companys amb certificat, presentant les mateixes dificultats de compaginació. Però no hauria de ser una escletxa del sistema per estalviar-se l’educació física, ja que es constata un control molt feble dels documents acreditatius. De manera similar als protagonistes de la pel·lícula, seria bo aclarir si aquestes nou hores inclouen també llargs desplaçaments diaris per arribar a l’entrenament. Imaginem un basquetbolista preinfantil (13 anys) que viu a Sant Sadurní d’Anoia i que ha d’anar fins al Club Joventut Badalona: invertirà vuit hores setmanals només en desplaçaments. També sobta molt que, arribats al batxillerat, quan l’exigència competitiva augmenta paral·lelament a l’exigència acadèmica, l’opció de les nou hores no es prevegi. Un infant de 12 anys pot reconèixer l’EF, però no ho pot fer un jove de 17 anys, quan potser estaria molt més justificat.

Aliens a les nostres cabòries, en Jackson, la Zineb, en Carlos i en Samuel emprenen cada dia el seu particular viatge cap a l’educació que garanteixi els seus somnis. L’un vol ser mestre; l’altre, veterinari; l’altre, metge que curi discapacitats físiques. Independentment del seu bressol cultural, totes les famílies coincideixen a demanar l’aprofitament dels estudis per esdevenir nobles i instruïts. El seu coratge ens interpel·la com a docents. A l’alba inicien el trajecte tot sols, perquè els pares saben que estimar el fill és fer-lo autònom.

En no ser depenent, el dia que els pares ja no hi siguin, podrà continuar lliurement amb la seva vida. Per si de cas, el nostre currículum educatiu també ha hagut de remarcar les competències bàsiques de l’aprendre a aprendre i de l’autonomia o de la iniciativa personal, per espavilar-nos una mica a tots plegats.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)