El dopatge és la utilització de substàncies o altres mitjans a fi d’augmentar artificialment el rendiment en la competició, la qual cosa comporta un perjudici de l’ètica esportiva i de la salut psicofísica de l’atleta. Podem fixar-nos en la tèrbola final dels 100 metres dels Jocs Olímpics de Seül (1988). No havia passat mai que un atleta quedés fora del podi amb una marca inferior als 10 segons. Aquest velocista va ser Calvin Smith. El triomfador fou Ben Johnson, que va derrotar el seu gran rival, Carl Lewis, i va superar la plusmarca mundial. Però la seva victòria fou efímera perquè el control antidopatge va revelar que aquell èxit era espuri i sense honor. Tot i que se li va permetre tornar a competir, fou suspès irrevocablement quan va reincidir en el consum de substàncies proscrites. Deu anys més tard reconeixia que s’havia dopat empès per la cobdícia, el prestigi i la fama; en paraules seves: “Així és la societat i així és la vida.” Tot plegat ens recorda que certes actuacions que tanta admiració provoquen entre el gran públic tenen molt a veure amb el dopatge, amb estimulants bioquímics que incideixen clarament en les prestacions físiques de l’esportista. Com afirma Claudio Tamburrini: “Hauríem de fer tot el possible perquè els esportistes, així com altres categories professionals, entenguin que hi ha valors superiors a l’èxit professional, la fama i els diners.”

Quan s’absolutitza l’èxit poden prendre’s camins equivocats. Harold Connolly –medalla d’or en els Jocs Olímpics de Melbourne (1956)– va dir el següent: “La immensa majoria dels atletes que conec farien qualsevol cosa, tret de matar-se, per millorar el seu rendiment atlètic.” I un estudi va concloure que el 50 per cent dels atletes internacionals consumirien una droga que els garantís l’or olímpic encara que això els provoqués la mort al cap de pocs anys. Recordem que la mitologia grega ens parlava d’un Aquil·les que va preferir una vida breu i gloriosa a una de longeva però mediocre i grisa. Ara bé, els esportistes ja no competeixen buscant la glòria immortal de la qual ens parlava el poeta Píndar. Ho fan impulsats per motius econòmics i materialistes com l’afany lucratiu i el prestigi social. La necessitat imperiosa de guanyar –de ser més forts, més resistents o més ràpids– contribueix al fet que alguns posin en risc la salut, un dels valors vitals més fonamentals. Comptat i debatut, cal denunciar amb fermesa el caràcter infame d’alguns aspectes de l’esport espectacle. La seva hipercompetitivitat polititzada i mercantilitzada té molt a veure amb el fenomen del dopatge.