Opinió

Pitjor impossible

Soler, Bladé, De la Fuente i Bartzokas són els quatre genets de l’apocalipsi basquetbolístic del Palau

Això del Barça de bàsquet ha estat, ras i curt, el desastre esportiu més impressionant que he vist en les últimes dècades al Palau. Soler, Bladé, De la Fuente i Bartzokas han exercit de vertaders genets de l’apocalipsi basquetbolístic –creixerà l’herba al Palau un altre cop?– i han superat amb escreix el desgavell de l’era Ivanovic. Ni en la temporada 2004/05, amb Montes i Flores amb la pantagruèlica tasca de fer oblidar Pesic, s’havia fet el ridícul d’una manera tan formidable.

El primer que va veure com el Titànic anava directament cap a l’iceberg va ser Joan Creus, que es va acomiadar fa un any d’una manera elegant i amb un full de serveis, amb errors i molts encerts, impecable. Xavi Pascual, per molt que se sentís dolgut, també havia completat el seu cicle. A partir d’aquí, però, va començar un film de terror fúnebre, una sèrie de Netflix si ho preferiu, amb episodis estrafolaris i tèrbols, la majoria incomprensibles per als aficionats, ja no dic els analistes, que ens ho miràvem amb estupefacció.

El pressupost per a la nova superproducció Bladé & Soler semblava il·limitat, però res tenia sentit. Comencem. Es va renovar Doellman amb l’excusa que amb el passaport de Kosovo –país no reconegut per Espanya– ja no ocupava plaça d’extracomunitari. Som-hi. Es va confiar en Dorsey, quan ja es veia que tenia el turmell cruixit. Per acabar-ho d’adobar, es va fitxar Claver, un jugador de qui tots dèiem a crits que no tenia nivell per jugar al Barça. Només calia revisar les seves últimes actuacions amb la selecció espanyola.

I pitjor. Abans de Claver, el Barça va fitxar Bartzokas, per qui va pagar més d’1 milió de dòlars al Lokomotiv Kuban, però ni el mateix entrenador –en el seu primer gran error– ni De la Fuente van moure un dit per portar també a Barcelona el millor jugador de l’equip rus, Anthony Randolph, que va acabar, és clar, al Madrid. Això sí, Claver no es va escapar després que (mare de Déu!) es pagués més d’1 milió d’euros al València, que té el seus drets en l’ACB i que no el vol (per alguna cosa deu ser). I en plena plaga de lesions, alguns fitxatges van ser dels que couen, com el de Xavier Munford, un base d’unes limitacions quàntiques, i Faverani (uf!).

El club intenta ara fer-se valer dient que la marxa de Satoransky i Abrines a l’NBA va ser inesperada i un cop baix per a la planificació. Però tots dos van marxar del Barça deixant a la caixa 3,5 milions d’euros i amb marge per trobar recanvi. Van arribar Rice i Koponen, però no van ser mai ni físicament ni anímicament integrats. L’obsessió per considerar Navarro un puntal de la plantilla va ser un altre error. Desperteu. Navarro és el passat, gloriós, però passat.

I la planificació de la temporada no és el pitjor. Ara sabem que la química entre Bartzokas i els jugadors –sobretot Rice i Tomic– no va existir mai i que el grec, en definitiva, va ser un mal professional per deixadesa, segons s’entreveu de les declaracions de Nacho Rodríguez. Si les situacions que ara explica són veritat, l’hauria d’haver acomiadat molt abans, ni que fos per dignitat, que això és el Barça, collons! Va fer de paraigua de la indignació del Palau i se’l va tractar, a més, com un pobre home quan en el play-off no se li va donar ni un trist reforç. Deixem-ho aquí...

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)