Quan la Maria em va abandonar en un racó de Le Bistrot per fugir amb un fotògraf de Madison amant de Júpiter, de la camamilla seca i del cosmos en general, em vaig veure incapaç d’acostar-me de nou a una femella amb el posat de Harry Callahan apuntant sense bales a l’enemic. Era el mes de juny del 2015, i aquell estiu vaig sobreviure clandestinament entre les bambolines del meu fracàs simulant rellegir els clàssics, esguardant amb interès falsari per la finestra i passejant per paratges inhòspits amb l’espectre sibil·lí d’un Friederich engolit per la calitja d’una matinada confusa.

Mesos després d’aquell bany de fems emocionals, vaig deixar el meu tuguri per forçar-me a viure i de passada, invitar alguna desconeguda a burlar el destí al meu costat. Dins d’aquest context de resurrecció sentimental, vaig topar sense voler amb el somrís desmesurat de l’Arlet: la noia críptica tombada en un banc de la plaça Independència que havia esdevingut la raó per la qual un deixa de buscar raons. Per això, un any i mig després de la primera trobada, mentre els gironins arrasaven la gespa del temple per barrejar-se amb els herois de l’ascens, vaig treure’m un anell de fusta de la butxaca i li vaig demanar morir al seu costat tot cremant el formulari d’un matrimoni incivilitzat. Ella em va besar balbucejant un sí trencat, i jo, agraït de mena, vaig tancar els ulls per escoltar les petjades de la Maria partint de Le Bistrot perquè cerqués uns paràmetres ferms que fessin més agradable el dormir que el somiar. Per això mai podré valorar prou que aquella femme fatale m’ajudés amb una coça a trobar l’Arlet, una noia de primera que ha aconseguit difuminar l’olor d’aquella vella amant el nom de la qual no aconseguia oblidar i que ara penso que seria convenient recordar sempre que caigui en la temptació de pensar que els èxits venen sols. Gràcies, Maria Lugo! Gràcies per enviar-me a la merda fa dos anys!