Opinió

‘Allez les bleus!’

Hi havia dos representants d’un poble que va sofrir un terrible genocidi: Djorkaeff i Boghossian

Recordo Zinédine Zidane liderant una notable selecció. Un equip que també serà recordat per la seva composició multicultural. Una part dels seus jugadors procedien d’antigues colònies franceses, algunes convertides en països independents (el Senegal, Algèria), mentre que altres van esdevenir regions o departaments d’ultramar (Guadalupe i la Guaiana Francesa). Com és sabut, durant el segle XIX França fou una de les grans potències colonials, abraçant extensos territoris repartits per quatre continents diferents. Van coincidir el mateix Zizou (d’ascendència algeriana), Marcel Desailly i Patrick Vieira (nascuts en països de l’Àfrica subsahariana), Lilian Thuram i Thierry Henry (amb ascendència antillana), Bernard Lama (amb arrels a la Guaiana Francesa) i Christian Karembeu (de Nova Caledònia). També hi havia dos representants d’un poble que va sofrir un terrible genocidi –ens referim a Armènia–: Youri Djorkaeff i Alain Boghossian. Tots ells van contribuir decisivament a fer de la selecció gal·la la millor del planeta. Aquesta brillantor va cristal·litzar en dues fites superlatives: la copa del món del 1998 i l’Eurocopa del 2000.

No obstant això, durant la celebració del mundial –disputat precisament a França– es va conèixer una enquesta que detectava l’alt nivell de racisme de la societat francesa. Mentre un 56% dels francesos declaraven que hi havia massa àrabs al seu país, un 27% pensava el mateix respecte dels negres. Ara bé, cal tenir en compte que aquest torneig fou guanyat per una selecció integrada per jugadors amb ascendència magrebina, africana i antillana. Com va escriure Galeano, aquests prejudicis racistes no van impedir que molts celebressin l’èxit futbolístic com si tots els negres i àrabs fossin fills de Joana d’Arc. Citem-lo: “Segons el doble discurs racista, és perfectament possible aplaudir els negres d’èxit i maleir els altres.” Per la seva banda, Thuram va declarar que aquesta victòria simbolitzava una societat autènticament republicana que apreciava l’enriquidora diversitat. De fet, es va emprar aquest triomf com a argument contra la xacra del racisme i la xenofòbia. Fins i tot, va encunyar-se l’expressió black-blanc-beur per referir-se a la combinació multiètnica de la selecció bleu. Però la trista realitat és que aquest èxit no va significar cap millora en una societat marcada per terribles desigualtats socioeconòmiques. Han passat bastants anys i França segueix sent un país amb altes dosis de racisme i classisme. Fa poques setmanes es va tornar a fer palès.