La zona olímpica de Munic ja té mig segle. L’exposició que, per a aquesta efemèride, hi ha a sota de la cèlebre torre de comunicacions de formigó del passeig de l’Ollympiahalle reflectida en un estany d’aneguets collverds que desfilen sota la mirada despreocupada de joves estudiants de projecció incerta, en recorda la construcció, tan agosarada per l’època. Avui, l’estructura aèria penjada amb cables i torres inclinades com una cota de malles caiguda del cel és reconeguda arreu del món com l’invent negligit d’enllaçar la coberta d’un estadi amb l’ombrejat d’un parc dedicat al repòs de la ciutadania.

A l’altra banda de l’autopista que hi porta, s’alça un altra obra arquitectònica imponent, el doble embut cargolat de la seu i del museu tecnològic de la BMW.

Cap al nord, embolicat com el turbant d’un aiatol·là, l’Allianz Arena amaga el camp de futbol del Bayern i del Munic 1860; aquest darrer, a punt de desaparèixer. Divuit quilòmetres més enllà, al poble de Dachau, una altra construcció pionera, el primer camp de concentració i de formació de les SS, certifica aquests pocs km² del cor d’Europa com un dels millors llocs del món on poder observar la permanent dialèctica arquitectònica entre el tancament i la descoberta.

És curiós que hàgim passat del sarcàstic Arbeit macht frei (El treball allibera) forjat a la porta del camp on el règim feixista concentrava tothom que li fes nosa (amb el final terrible que coneixem) a la identificació d’un camp de futbol amb el nom d’una empresa de serveis financers que té estilitzada al logotip la mateixa àliga alemanya. I, a mig camí, l’admirable estadi de les olimpíades de 1972 esbatanat al cel com les graderies d’un teatre de tragèdia grega i l’espiral de la seu d’una indústria, la Bayerische Motoren Werke, enriquida amb mà d’obra esclava del complex del camp de presoners que deia.

I és curiós perquè és l’ombra allargada de la mateixa tragèdia allò que els joves observen.