Aprofitant l’avinentesa del Tour volia parlar d’un esportista nascut en terres navarreses. Hi ha poca gent que no el conegui. M’interessen molt les persones que són dignes de ser imitades. El cas de Miguel Indurain ens mostra una actitud esportiva exemplar, inspirada en un esplèndid tarannà moral. Aquest home sempre va dignificar el món del ciclisme amb el seu capteniment. Així per exemple, va tenir molt clar que els seus grans rivals mai havien de ser humiliats. Va defugir en tot moment la voracitat competitiva tan típica del nostres temps. A diferència d’altres ciclistes -–per exemple, Eddy Merckx o Bernard Hinault– mai es va deixar endur per una ambició desmesurada. Guanyava però també deixava guanyar. Per exemple, podem evocar aquelles etapes en què va permetre que Claudio Chiappucci, Gianni Bugno, Tony Rominger i Luc Leblanc –alguns dels seus grans rivals– arribessin primer a la meta. Al llarg de la seva trajectòria sempre va fer gala de fair play. Mancat de tota prepotència, la seva humilitat i generositat el van fer mereixedor del respecte de molts aficionats i rivals. Indurain era un fenomen de la natura. Però la seva excel·lència ciclista tenia a veure amb altres capacitats i aptituds. Per exemple, la seva intel·ligència dins de la carrera.

Indurain va ser un ciclista sobri i sòlid, tal vegada un gegant sorgit del bosc d’Irati (Laborde). L’admiració que va concitar no només va ser fruit dels seus èxits amb la bicicleta. Una de les persones que el coneix més bé és el metge José Calabuig. Les seves paraules són reveladores: “El seu caràcter consisteix a evitar la confrontació. No coneix la supèrbia i es troba mancat de qualsevol afany de protagonisme. És una persona senzilla però amb valors morals superiors. Ho vaig entendre tot quan vaig conèixer la seva família, els seus pares, els seus germans. Són tots iguals. Incapaços de concebre el mal.” El seu colossal palmarès el va convertir en un dels més grans de la història del ciclisme. Podem destacar especialment els cinc Tours, els dos Giros i les medalles de tots els metalls. Però els grans campions no només ocupen un lloc d’honor en la història de l’esport. Són també aquells que s’acomiaden en el moment just i oportú; els qui precisament perquè estimen l’esport desitgen veure com algú més fort els acaba superant. Ben aviat celebrarà el seu aniversari el millor ciclista espanyol de tota la història. Aquell dia brindarem per totes les seves actuacions antològiques i molt especialment, per l’empremta que va deixar en els nostres cors.