La deliciosa entrevista a dues bandes (Salva Maldonado i Carme Lluveras) que publicava ahir El Punt Avui és l’exemple del compromís que necessita aquest país per poder arribar fins on es proposi arribar. Dos personatges de l’esport, amb projecció pública, que no només es mullen per poder votar, sinó també per votar sí. No són els únics. En tenim molts, però en calen més, molts més. Com més veus amb imatge pública es pronunciïn –ni que sigui tan sols per poder votar, que ara el partit va d’això– més arguments tindran els que encara dubten que Catalunya és un subjecte polític, més escalf notaran els que tenen por per la imminència del xoc –i la por és un sentiment ben legítim, però a les primeres línies només hi ha lloc per als que no els ha atrapat– i més pressió rebran els reticents de la democràcia.

Que Salva Maldonado és independentista ja ho sabíem des que dirigia el Joventut. Però que mantingui el discurs ara que dirigeix l’Estudiantes, que se sorprengui que ningú li hagi fet preguntes sobre el tema i que avanci que quan torni a Madrid serà ell qui prendrà la paraula per dir que l’1 d’octubre votarem és una mostra d’integritat que ha d’encoratjar els esportistes catalans d’elit que tenen la democràcia entre els seus valors personals. No deu ser casual que Maldonado sigui amic –i anys enrere, ajudant a les banquetes– d’un altre entrenador, Pedro Martínez, amb una ètica personal a prova de bombes que li ha costat més d’un disgust en el terreny professional.

No crec que l’Estudiantes prengui cap mesura amb Salva Maldonado, tot i que el mateix entrenador revela en la conversa amb Anna Puig que, coneixedors del seu pensament polític, li van recomanar “moderació”. Maldonado ha seguit escrupolosament el consell. Ni una paraula més alta que l’altra, ni una desqualificació, ni mitja falta de respecte. És això. Moderació no és immobilisme. Ni autocensura. Ni ser espanyol espanyolista. Això és el que voldrien tota aquesta colla que ara ens titllen de bolivarians, feixistes, colpistes. I radicals. Sí, és curiós l’ús que fa l’espanyolisme del terme radical aplicat despectivament, com a sinònim de feixisme i colpisme, a l’independentisme (separatisme en diuen ells). Sí, som radicals. Radicalment democràtics. La democràcia consisteix en la possibilitat que un col·lectiu prengui decisions per majoria. Ens neguen la condició de col·lectiu, un principi que a Catalunya és reconegut per una majoria aclaparadora. És el mateix que feia el falangisme. Contra el negacionisme –que fa segles que practiquen–, necessitem molts Salva Maldonado a l’equip. Perquè les finals es guanyen per motivació.