El fracàs m’atrau com el suïcida a l’abisme, i per aquest motiu, encaro l’estiu amb un lleuger sobrepès que rebenta l’operació bikini a una cantonada tenebrosa. M’he arrossegat per nutricionistes diversos, he cregut amb la dieta de l’escarxofa excitada, he mort en esports de risc cercant el benestar psicològic, i el pitjor de tot, he malgastat objectius violats per calories seductores. Em sé frustrat i tampoc faig mala sang de la meva desfeta, però intento ser conscient de les pròpies fronteres i durant èpoques d’estrès m’exilio de la nevera. Per això m’emprenya, ara que sobrevisc al vermut diari, la intuïció danyosa que els jugadors referents no prioritzen el Barça, i que el pla B està format de noms secundaris incapaços de revertir la dinàmica d’un partit concret. Ja us demano perdó perquè m’esforço per no ser un cendrer de queixes i reincidir en les promeses fitxades pel Madrid, ni recaure en rememorar els despropòsits institucionals com a úniques notícies rellevants del club, però a l’ambient hi flota una vaga sensació de pel·lícula repetida on els noms no enriqueixen una plantilla necessitada d’un nou equilibri estructural, i clar, davant el pensament nociu buido el pot de galetes salades.

Així doncs, per tal de solucionar la contrarietat, la psicòloga m’ha recomanat que faci un article sobre la situació per ser acceptat amb estimació i comprensió, i que en el mateix realitzi una crida a la direcció esportiva perquè resolguin la manca d’enteresa del mig del camp en els partits claus de la temporada. Finalment, just quan m’acomiadava m’ha aconsellat repetir-me que és irrellevant veure el Madrid aixecant Champions mentre posa els fonaments d’un èxit perenne, que la felicitat a la vida rau en la família, en els amics, i en fotre’s un vermut en ple juliol perquè durant una estona et passin tots els mals. El darrer punt, com veieu, gràcies al Barça és el que porto millor de tots.