Va ser de petit a casa que vaig veure El Álamo de John Wayne. L’heroi era Davy Crockett, que al costat d’un grapat de texans, va defensar fútilment la plaça davant el setge de l’exèrcit mexicà, àvid no només de la victòria, sinó de no deixar cap enemic amb tots els membres al seu lloc. Salvant les distàncies, així es troba la junta del Barça ara mateix i només pot salvar el coll esperant reforços –al capità Crockett no n’hi van arribar mai i va morir, és clar– ja siguin en forma de Verratti o una victòria balsàmica en la supercopa de l’agost contra el Real Madrid. De moment, es tracta de resistir.

Amb tot, Bartomeu, que no es desenganyi, ara mateix està rodejat. A banda de la llegenda urbana de les cintes amb converses amb Rosell que el posarien en un compromís, el que ja se sap és que el testaferro del seu predecessor en el càrrec, Shahe Ohannessian, tenia fins fa quatre dies un contracte de 180.000 euros per dos anys amb el club. Lleig. En saber-se la seva detenció per blanqueig de capital el club hi va trencar relacions. Només faltaria.

També apunta cap a la sala de comandament del Camp Nou Agustí Benedito amb la seva moció de censura. Els mitjans li fan poc cas, però la seva tossuderia li pot acabar donant la raó. De fet, ha promès una “llarga batalla” contra la junta. El jutge De la Mata, mentrestant, encara no llança la tovallola en el “cas Neymar” i ja ha obert judici oral contra el president, el jugador, Rosell, el club, el Santos, etc. O sigui, gairebé tothom. Això, sense oblidar que la justícia va donar la raó a Joan Laporta i als seus directius per l’acció de responsabilitat iniciada el 2010. La tergiversació que va fer Bartomeu per explicar la sentència també va donar ales als seus rivals, cada vegada més a prop de les portes de la fortalesa. Per un altre flanc, TV3 també ha atacat amb una altra qüestió que alguns socis no perdonaran, l’ús fraudulent del Seient lliure.

També assetja la junta (era d’esperar) un bon amic de Rosell, Florentino Pérez, des de Madrid. Mentre la política esportiva del Barça fa aigües, a la capital de l’imperi es construeix un equip amb seny a còpia de jugadors que el Barça, segons la premsa addicta, tenia lligats, com ara Theo Hernández i Dani Ceballos. Més enllà dels embolics judicials, el soci i aficionat en allò que més crític és a l’estiu és en la configuració de la plantilla, sobretot perquè té la mosca al nas de l’estiu passat i perquè es diuen, publiquen i persegueixen jugadors (Verratti, Dembele, Bellerín...) que no són a l’abast. A més, tothom té clar que guanyar la copa va ser un premi molt menor per a un equip amb Messi, Neymar i Luis Suárez. El president va ficar la pota qualificant el curs d’“excel·lent”. De trets al peu, quan estàs rodejat, els justos.

La tria del seu entorn més poderós, sobretot en l’àmbit esportiu, sembla que allunyi el club de la seva etapa més admirada, primer la de Cruyff i després la de Guardiola, que continua sent voluntàriament o no un referent per a l’oposició. A més, s’escapen jugadors dels equips de base. Sempre ha passat, però ara fa més mal. Són com els soldats que deserten. I el daltabaix del bàsquet va coure i reconstruir l’equip serà un altre drama. El Álamo va caure, certament, però els texans van guanyar la guerra. Ànims a tots, els de dins i els de fora.