És la tarda del 25 de juliol del 1992, tinc vuit anys i salto de la cuina al jardí amb un mos de truita de patates a la mà, una pilota als peus, i una samarreta de Koeman regatejada a Andorra. Mentre endrapo les provisions tot suportant l’amenaça reiterativa del vòmit nocturn, el pare m’exhorta a reposar davant del televisor perjurant-me que mai més veuré la inauguració d’uns Jocs Olímpics a Barcelona. Obeint sense comprendre la transcendència del moment, abandono la pilota i m’assec conscient de la diferència entre això no ho havíem vist mai de Wembley o Tenerife, a l’axioma on era irrellevant l’edat de la meva mort perquè no tornaria a apreciar un fet semblant. Trenta minuts després d’un “Hola” nascut per a la posteritat, el pare alaba cada detall de la cerimònia i un servidor viu amb fredor els continguts d’aquesta mentre transita pel pensament reiteratiu de saber que Michael Jordan esmicolarà els rivals a una hora de casa. La falta de perspectiva em dona un plaer parcial de la realitat, però aquest és igualment intens i complaent. Soc feliç.

Avui, vint-i-cinc anys després i amb trenta-tres a l’esquena, faig una ullada a aquella tarda i m’entendreix pensar que el 92 fou el punt àlgid d’una generació que presenciava amb delit com el seu país etzibava un cop de puny a la taula per ser admirat arreu, i els seus nens, espectadors secundaris d’aquells Jocs Olímpics, rebíem el regal de veure baixar les utopies al terreny dels fets consumats. Un record grat de la nostra infància que m’ha atropellat quan un meu fill ha obert l’armari d’una habitació de casa els pares i m’ha preguntat qui eren els jugadors de bàsquet d’aquell pòster amagat entre camises oblidades. He fet una pausa dramaturga perquè entengués la prominència de la contesta: “Eren els millors, fill meu, i van estar a Barcelona el 1992.” No ha comprès res del que li he dit, però per un moment he tornat a tenir una vaga sensació de felicitat.