En aquesta monarquia desfasada que compartim alguns dels pobles que residim involuntàriament a la península Ibèrica, la gent d’ordre se sol esquinçar les vestidures en la inexistent línia que separa la política de l’esport per actituds com les de Gerard Piqué, enxampat en el flagrant delicte de reivindicar la seva catalanitat (visca el federalisme), o per la lliure expressió de seguidors culers i d’altres equips que han gosat fer ús de la seva llibertat d’expressió ja sigui amb una estelada a la mà o amb un xiulet a la boca. Són gestos, aquests, que posen a prova la fortalesa o la fragilitat d’un territori que es proclama estat, nació o país o tot al mateix temps. La incomprensió d’una àmplia part de la societat (i això ho inclou tot) de la zona nacional (ja ens entenem) que algú pugui no abraçar la seva causa o directament refusar-la és el primer pas cap a l’“autoritarisme” que va denunciar Guardiola. Però resulta que en l’esport no som nosaltres, els que ingènuament només tenim dues seleccions –la catalana i la que juga contra Espanya–, els rivals o enemics de la causa esportiva hispànica...

En aquests últims anys, en ple procés català precisament, s’ha anat descobrint que les principals federacions espanyoles esportives han dut a terme unes pràctiques econòmiques tan escandaloses que el terme “robar” estaria més ben aplicat que mai. I a qui “roben”? Doncs a tots els espanyols que ells tant diuen que estimen. Mentre amb un ull ens miren com a terroristes quan xiulem el seu himne, amb l’altre observen en la seva aplicació del mòbil com ingressos irregulars de tota mena van engreixant els seus comptes escampats arreu del planeta.

Ángel María Villar venia els drets de la roja al millor postor i ell es quedava, també, el millor percentatge. I els amics de Ciutadans encara voldran que aquesta selecció, ara presumptament corrupta, jugui partits a Barcelona? Com encaixarà això en la seva tesi que són “nova” política?

Abans de les malifetes de Villar, que com a basc ha volgut la seva pròpia quota, d’altres li van ensenyar el camí, o el van compartir. Per això van fer fora el president de la federació de bàsquet, José Luis Sáez, quan tot Madrid sabia que s’estava omplint les butxaques gràcies als èxits sobretot de la seva selección, equip, és clar, en què els catalans no fallaven mai. No cal que digui noms.

L’antic responsable de l’esport espanyol, Miguel Cardenal, es va fer un fart de descobrir i fer fora impresentables dirigents que havien portat les seves entitats a fer fallida mentre s’abraçaven a la rojigualda i prometien una edat d’or infinita per a l’esport espanyol. I quan algú els parlava de les seleccions catalanes o del reconeixement internacional legítim t’etzibaven per sobre de l’espatlla allò de mejor unidos. Mejor unidos per repartir-se l’espoli, suposo. Amb algunes honroses excepcions, els dirigents catalans que han preferit ser súbdits a Madrid que amos del seu destí han format part d’un sistema que ha fet dels gestors de les federacions espanyoles els principals clients dels restaurants més luxosos de Madrid. No han necessitat mai targetes black per mantenir un ritme de vida top. Amb les normals ja fan.