Aquests dies, amb tota justícia, es reivindica la figura de Pasqual Maragall com un personatge absolutament determinant en la història de Barcelona i, per tant, de Catalunya. Ho fan també, és clar, els dirigents del PSC, molts dels quals van ser els que li van tallar el cap sense manies en vista de la seva deriva sobiranista. Maragall va ser nomenat president de la Generalitat el 2003 i va ser llavors quan va caure del cavall i va començar a descobrir que el federalisme, a Espanya, era més utòpic que el socialisme del comte de Saint-Simon.

Maragall s’havia oposat a tot allò que fes flaire de COC abans dels Jocs, però com a president de la Generalitat va provocar una vertadera crisi entre el PSC i el PSOE i dins el mateix partit català. I això que, per primera vegada, un president començava el mandat amb la percepció que l’encaix de Catalunya a Espanya estava fonamentalment resolt i que només quedaven per ultimar alguns detalls. Quan va voler anar més enllà de l’autonomisme va cavar la seva tomba.

Un dels episodis que van tenir més rellevància en la seva caiguda en desgràcia va ser el de la federació de patinatge. Poc després de ser escollit, Maragall va viatjar a Macau per celebrar que la selecció d’hoquei sobre patins havia conquerit el mundial B. Allò havia de ser el pas previ al reconeixement internacional. La fotografia de Maragall i altres autoritats al costat dels campions amb una gran estelada va encendre la metxa que més endavant va cremar totes les esperances de la federació de ser reconeguda. I Maragall va començar a ser considerat en les seves pròpies files, i ja no diguem en els mitjans de Madrid, com un element perillós. Després de Macau i d’una festa amb els campions a la plaça de Sant Jaume, el president va ser crucificat en directe i en diferit perquè va defensar públicament que el tema de les seleccions era una qüestió privada que afectava les federacions i que l’Estat no hi podia interferir. I va afegir que un Catalunya-Espanya no seria problemàtic. La seva posició va ser un torpede a la línia de flotació del PSOE i de l’aparell del PSC. Zapatero va sortir a la palestra per asseverar que Catalunya no jugaria mai contra Espanya. I Montilla va començar a fer plans per retirar Maragall del mercat.

L’1 de juny del 2004, ERC i el PSC de Maragall van aconseguir que s’aprovés una esmena al Congrés que anava contra l’immobilisme espanyol en el tema de seleccions: “Els poders públics promouran la presència de les seleccions esportives autonòmiques que ho sol·licitin en competicions internacionals.” El text anava més lluny, fins i tot, que el del pacte signat pel tripartit, perquè Madrid no tan sols havia d’acceptar la participació de seleccions catalanes, sinó que les havia de promoure. Amb els diputats del PP traient foc pels queixals, el PSOE no va trigar ni 24 hores a matisar l’acord. Maragall va afegir llenya al foc fent una declaració històrica a favor de la independència de les federacions catalanes: “L’esmena és molt important perquè evidencia que Espanya s’ha relaxat pel que fa a la seva centralitat i ha superat una espècie de ressentiment.”

Maragall era certament un visionari, però també un ingenu. La mateixa esquerra que ara dispara contra el referèndum va començar una campanya contra Maragall perquè, segons ells, donava massa importància als símbols del país en detriment de les necessitats reals. Un discurs ben conegut.