Que dues fites esportives tan diferents com les de Mireia Belmonte i Òscar Cadiach coincideixin un mateix dia d’estiu és un motiu d’orgull de país, que referma la capacitat de l’esport català per generar competidors de primera fila i ha de ser un element de reflexió més –ja no caldria, però reforçar-ho ajuda a no defallir– sobre el potencial que tindrà Catalunya quan esdevingui un estat.

Són èxits amb el denominador comú de la mentalitat competitiva. Òscar Cadiach ha tancat un cercle, als 64 anys, que va començar a dibuixar quan en tenia 32 i va ser el primer català que va trepitjar el cim de l’Everest. Que a l’edat en què molts sospiren per la jubilació hagi aconseguit fer el cim del 14è vuitmil del planeta sense oxigen diu tant de la seva preparació com, sobretot, de la mentalitat que ha hagut de fortificar a còpia de decepcions anteriors.

Mireia Belmonte té 26 anys i, en un esport tan explosiu com la natació, tan diametralment oposat a l’alpinisme, ha aconseguit la fita de ser campiona del món després d’haver estat campiona olímpica i d’Europa. Això, en un mundial que havia iniciat amb una rebolcada doble –fora de les semifinals dels 200m estils i de la final dels 400 m lliure el primer dia de competició– i que va saber reconduir amb la plata en els 1.500 m abans de tocar el cel ahir amb l’or de la papallona. Això també és saber competir bé.