Defensar els interessos propis és premissa bàsica de tota junta directiva. I un club esportiu, que és dels socis, encara exigeix un punt més de pulcritud que una societat anònima que té un propietari. Per tant, benvinguda la decisió del Barça d’anar fins al final en l’assumpte de Neymar. Si ha pres la decisió de marxar, que pagui i bon vent. Sense cap negociació, sense cap rebaixa. Però sembla de sentit comú instar la UEFA que investigui si el PSG vulnera les regles del fair play financer, que preveuen que els clubs comprin jugadors amb els diners disponibles i no a compte d’inflar despeses en una competència deslleial. No sembla probable que el PSG tingui 220 milions a la caixa, ni que els pugui obtenir venent. Tampoc s’hi val que al PSG li caiguin ara 200 milions del cel –és a dir, de Qatar– perquè es veu com un frau a la llei. El PSG ja va rebre una sanció per haver infringit la regla.

La rivalitat entre el Barça i el PSG no és nova, i tot fa pensar que no s’acaba amb Neymar. Primer Karabatic va haver de deixar el Barça i anar al PSG en circumstàncies obscures. L’equip parisenc no ha volgut vendre mai cap jugador al Barça (Verratti és l’últim exemple) i ara vol aprofitar l’existència de clàusules de rescissió (a França no n’hi ha) per endur-se Neymar. El propietari del PSG és el qatarià Nasser al-Khelaifi. Qatar era el patrocinador principal del Barça... Massa friccions perquè no paguin fins l’últim cèntim per Neymar.