Aquest estiu, o aquest any si voleu, és més senzill que altres vegades rebatre la tesi que el futbol i el Barça s’ho mengen tot a Catalunya. En aquest sentit, la mirada que donen els mitjans –mea culpa– és completament esbiaixada, ja siguin els diaris o les seccions esportives de la televisió o la ràdio. El xou de Neymar, per exemple, i tot el que envolta el club dia a dia amb un entorn depredador, tapa volgudament tot el que està passant realment al país sovint lluny de Barcelona, que pateix el mateix mal de totes les capitals, el centralisme, i sobretot ara amb el conte dels 25 anys dels Jocs. Agafem com a exemple el triplet inèdit de Marc Márquez, Dani Pedrosa i Maverick Viñales a Brno. Són tres joves esportistes brillants de Cervera, Castellar del Vallès i Roses que haurien de passar mediàticament i popularment la mà per la cara a Neymar. I ho fan?

Són grans herois per a molts aficionats, certament, però mai ho seran a l’altura de qualsevol jugador amb una samarreta blaugrana, per molt mediocre que sigui. També lluny de Barcelona s’han forjat altres noms que aspiren a ser llegendes i que no tenen absolutament res a veure ni amb el futbol, ni amb el Barça, ni amb clàusules de rescissió ni amb emirs de Qatar. Hem vist com completaven els 14 vuitmils de l’Himàlaia l’osonenc Ferran Latorre i el tarragoní Òscar Cadiach. I el seu bon amic Kilian Jornet, criat a la Cerdanya, va fer història en l’alpinisme modern pujant dues vegades a l’Everest en un cap de setmana com aquell qui puja al Matagalls. Són esportistes que trepitgen ben poc la nostra capital i que no tenen ni necessiten mansions a Castelldefels.

També són recents els èxits de la delegació catalana en el campionat del món de natació i waterpolo, modalitats maltractades i que viuen en un univers completament diferent al del Barça. Parlem de clubs que voregen l’amateurisme, com el CN Sabadell, el CN Mataró i el CN Sant Andreu, que són els que treuen petroli de l’aigua. La comparació entre els 222 milions de traspàs de Neymar i el pressupost de 12 milions del Sabadell no és demagògica, perquè retrata les diferents dimensions de l’esport a Catalunya, la que s’acosta més a l’star system de Hollywood i la que depèn de les subvencions i de mecenes per sobreviure.

Per reivindicar que hi ha vida més enllà de Barcelona, a banda de l’ascens del Girona FC, es pot recordar que en el campionat del món d’atletisme les dues grans figures catalanes són Esther Guerrero (Banyoles) i Adel Mechaal (Palamós); fa uns dies Jofre Cullell (Santa Coloma de Farners) va quedar campió d’Europa júnior de BTT; en la Vuelta a Espanya hi haurà Marc Soler (Vilanova) i David de la Cruz (Sabadell); en l’europeu de bàsquet hi tindrem les dues torres de Sant Boi (Pau i Marc Gasol), i la nostra millor nedadora de tots els temps és Mireia Belmonte (Badalona).

Efectivament, el Barça sovint fa la feina d’una selecció nacional que de moment no tenim i qualsevol menudesa es multiplica per un milió per raons ben conegudes. Dit això, massa vegades els arbres no ens deixen veure el nostre bosc, on s’amaga una realitat molt més complexa, rica i diversa.