Les persones que han viscut l’experiència de patir un sobtat flagell mortal des de la vora reconeixen que el primer que se’ls acut és preguntar-se què ha passat; així, sense cap altra lògica que la interrogació primària.

Un servidor ha sentit aquesta fuetada cerebral abans de la transició política espanyola dels anys setanta, quan un pot d’aerosol manipulat a cops de roc va fer esclatar la vida de dues criatures que jugaven a uns 300 metres. Una dècada més tard, en plena bogeria de cops i contracops entre les forces de l’Estat i les de la ETA, el 1987 la massacre de l’Hipercor, produïda a pocs carrers de la feina, li va provocar el mateix interrogant que tornaria a burxar-li la consciència el 1991, quan un cotxe carregat d’explosius deixat anar al pati de la caserna de la Guàrdia Civil de Vic va fer tremolar els vidres de l’habitació de l’altra banda de la ciutat on era.

Abans-d’ahir, en canvi, a més de 1.000 km de distància, la mateixa ignorància feta present d’una manera sobtada va deixar l’estupefacció, que solia ser-ne l’efecte posterior, al racó de la nosa, perquè l’experiència ensenya que la lògica sempre acaba imposant-se.

Ara bé, que ningú no pensi que es tracta de la lògica periodística de les cinc qüestions vulgaritzades amb les cinc W de les preguntes anglosaxones de què, qui, com, quan i on, o ni tan solament de l’afegitó més important i bandejat del perquè; no. La lògica que s’imposa és, tristament, la de les fases del dol, la dels carronyaires de la informació (la miserable roda de premsa del president del govern espanyo i, un altre cop, les fotografies morboses i la pornografia emocional) i, finalment, la de l’oblit tràgic.

I per això la font de Canaletes plora, perquè les victòries esportives que s’hi celebren han atret un crim molt més horrible que el que han patit les víctimes que hi plorem; Canaletes plora perquè té por que, per no perdre’n la memòria, no l’abandonem com una derrota.