Diumenge, només 56.480 espectadors van assistir al debut del Barça en la lliga al Camp Nou contra el Betis. Són 10.000 menys que un any enrere –curiosament, contra el mateix rival i amb un dia de diferència– i 24.000 menys que fa dos anys contra el Màlaga, si bé aquell partit es va jugar amb l’agost extingint-se. En tot cas, és la pitjor dada dels últims anys en un primer partit de lliga al Camp Nou. Deixant de banda les circumstàncies de l’equip i la falta d’estímuls que pugui oferir la plantilla actual i la derrota en la supercopa, pot molt bé haver passat que una part del turista encuriosit que incloïa un partit del Barça entre el seu pla de viatge per la ciutat s’hagi fet enrere, impactat encara per les imatges horribles que tots hem vist des de dijous.

No tenim por és, des de divendres, el lema insubstituïble, el primer mur de contenció contra les barbaritats comeses pels alienats a qui van anul·lar els elements que diferencien l’espècie humana de la resta.

Ben bé, no sé si no tenim por. Més aviat m’inclino per admetre que sí, que en tenim, justament perquè la por forma part d’aquella condició humana que van perdre els que van perpetrar els actes bàrbars de la setmana passada.

És molt aviat per saber si vencerem la por, però des de divendres tinc clar que la combatrem, fent el cor fort. I que si el turista defuig de manera comprensible alguns indrets amb aglomeracions –com faríem molts si estiguéssim lluny de casa–, hem de ser els d’aquí els que defensem el que és nostre.

Però el que per sobre de tot hem de preservar són els instruments de socialització de què disposem, singularment l’esport. Alguns dels autors dels atemptats havien jugat a futbol i a futbol sala a Ripoll i, malgrat tot, no van ser prou forts per rebutjar qui els temptava amb un paradís inexistent a canvi de sembrar la injustícia a Barcelona i a Cambrils. La nostra resposta només pot ser més esport, més socialització, més integració. Els comportament xenòfobs, el mobbing o senzillament el recel o la mirada de cua d’ull només estimulen l’exclusió social, l’aïllament, la guetització i són el germen de radicalitzacions i escenaris com els que ens han sotragat. Qui tingui la temptació de creure que els mecanismes de socialització han fallat a Ripoll, farà bé d’imaginar quants casos es deuen haver pogut evitar justament perquè som un país d’acollida i d’integració.

I, en tot cas, tots farem bé de tenir els ulls ben oberts i d’informar de comportaments anòmals i de desaparicions sobtades de joves i no tan joves que formen part de l’esport català.