Opinió

Els mundials d’atletisme

Els atletes antics lluitaven impulsats per l’afany de victòria, en grec, ‘nike’, una deessa alada

La Gran enciclopèdia catalana diu això a l’entrada d’atletisme: “Conjunt de proves esportives que comprenen diverses modalitats de cursa, salt, llançament i marxa atlètica, les quals l’atleta duu a terme amb la finalitat de millorar les seves qualitats físiques o de competir.” L’atletisme és un esport essencial que comprèn quatre activitats motrius bàsiques: córrer, caminar, llançar i saltar. És la base de la nostra tradició esportiva, que es remunta fins a la Grècia antiga. El terme atleta deriva d’un mot grec que significa “lluitador” o “atleta campió”. En els Jocs Olímpics antics el vencedor obtenia dues coses excepcionals: honor i glòria. Participar en certàmens atlètics cercant el triomf era molt propi d’aquella societat. Les curses es disputaven a l’estadi (stadion), que s’anomena així perquè l’arena on es competia mesurava l’equivalent a un estadi, una mida de longitud grega. Queden clares, per tant, les arrels gregues de l’atletisme. Per reforçar aquesta idea recordem el nom que prenen les dues proves combinades: decatló i heptatló. Són motius que justifiquen que aquest meravellós esport continuï essent el rei olímpic; com diu el conegut lema, Citius, altius, fortius.

Durant aquest agost he vibrat amb el mundial d’atletisme. Llançadors, saltadors, marxadors, velocistes, rellevistes, fondistes i maratonians d’arreu del món han protagonitzat performances formidables. Aquest espectacle s’ha celebrat a l’estadi olímpic de Londres, epicentre dels Jocs Olímpics del 2012. Mentre que en algunes proves han guanyat els favorits, en d’altres hi ha hagut sorpreses notables. Comptat i debatut, són bastants els atletes que han brillat amb llum pròpia. Podem destacar, per exemple, els noms de Semenya, Felix, Kipruto, Van Niekerk, Pearson i Diniz. Quina llàstima que siguin homes i dones tan desconeguts a casa nostra. A diferència d’altres països europeus, el nostre té una cultura esportiva minsa. Ha estat també el comiat dels tartans de dues llegendes: Usain Bolt i Mo Farah. Aquest últim va guanyar l’or i l’argent en dues curses (10.000 i 5.000 metres) antològiques. Els atletes antics lluitaven impulsats per l’afany de victòria, en grec, nike, que era una deessa alada capaç de córrer i volar a gran velocitat. Això vol dir que la victòria encimbella i eleva el guanyador però sempre serà efímera, de la mateixa manera que arriba acaba marxant. Ho hem vist amb el jamaicà Bolt, l’home més ràpid del planeta. Això sí, tot just acabada la final, el polèmic Justin Gatlin es va agenollar davant del monarca destronat. Un gest que quedarà gravat en la nostra memòria.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)