Marc Márquez va reconèixer diumenge que havia assumit un risc important en la maniobra en la qual va superar Danilo Petrucci a Misano i que li va donar la victòria i el lideratge del mundial de Moto GP. Amb l’asfalt moll des de la sortida, potser s’esqueia una estratègia conservadora, a l’espera de noves oportunitats per recuperar el lideratge. Amb un segon lloc hauria retallat quatre punts a Andrea Dovizioso, que hauria continuat líder, i hauria acabat la prova amb un balanç gens dolent, davant la possibilitat de caure i perdre mig mundial si prenia massa riscos. A més, encara queden cinc curses i molts punts en joc abans que es decideixi definitivament el campió. No hi havia, per tant, cap situació d’urgència que l’obligués a abandonar una estratègia conformista, però segura. Encara no s’havia arribat a aquell moment clau de la temporada en què els pilots han de posar tota la carn a la graella, en què s’ho juguen tot a una sola carta.

Però Márquez és fet d’una pasta especial i va decidir passar a l’atac, amb aquell punt d’inconsciència arrauxada que tenen els pilots que semblen tocats per una vareta màgica, com és el cas. La maniobra, ajustant al màxim la frenada abans de la recta d’arribada, just quan començava l’última volta, era d’aquelles que el podia deixar o bé com un heroi o bé com un pilot forassenyat que no sap que, a vegades, la contenció és la clau de l’èxit. Li va sortir bé i va quedar com un heroi. En cas de fracàs, les crítiques haurien estat demolidores. Ell mateix va explicar, després, que era ben conscient de tots els riscos d’aquella maniobra, però que és incontinent de mena i que l’inconformisme el porta inserit en el seu ADN: “Amb aquest estil he aconseguit cinc títols mundials. Hi ha moments en què cal arriscar, perquè no se sap mai si els cinc punts de més que he guanyat avui s’haurien pogut trobar a faltar a València.”

L’actitud de Marc Márquez el converteix, a part del més talentós, en el pilot format aquest segle més semblant a Valentino Rossi. L’italià també ha protagonitzat molts d’aquests moments eixelebrats que s’escapen de la raó. Quantes maniobres arriscades no ha fet de les quals ha sortit airós i gràcies a les quals s’ha convertit en el pilot més genial de tots els temps? Són justament aquesta mena de caràcters els que fan venir trempera a l’afició i fan créixer l’esport. De mitjanies, n’estem tips. Ens agraden aquells esportistes imprevisibles, que superen el llindar d’allò ja conegut a cop de geni, que, quan toca, deixen el raciocini de banda, s’espolsen les pors de sobre i ens deixen a tots bocabadats amb una acció imprevisible fins i tot per als seus rivals. Messi també és així.