Editorial

L’EDITORIAL

L’exemple de la selecció d’Eslovènia

Hi ha vegades que les coses passen perquè han de passar i en el moment en què han de passar. O simplement, tot és una casualitat

Hi ha vegades que les coses passen perquè han de passar i en el moment en què han de passar. O simplement, tot és una gran casualitat. Sigui com sigui, ningú pot negar que té gràcia que ahir, el dia que arrencava la campanya pel referèndum d’autodeterminació de Catalunya de l’1-O, la selecció espanyola de bàsquet, un dels grans tòtems de la marca Espanya, fos eliminada en les semifinals del campionat d’Europa per la selecció d’Eslovènia. Esportivament parlant, per als seguidors de la selecció espanyola, una eliminació tan contundent com la d’ahir (72-92) fa mal. És igual si és contra Eslovènia, Rússia, França o Itàlia.

Per als catalans, però, i veient la situació en què ens trobem a Catalunya, que la selecció d’un estat que va assolir la independència el 1991, després d’haver fet un referèndum “il·legal” el desembre del 1990 per separar-se de Iugoslàvia hagi deixat KO la selecció espanyola ens diu moltes coses. D’entrada, deixa ben clar que no cal ser un país amb gaires habitants ni gaires quilòmetres quadrats per tenir èxit en l’esport. Al “mejor unidos” també hi apel·laven –en serbocroat, és clar– a l’antiga Iugoslàvia, i avui, Croàcia, Eslovènia, Montenegro, Bòsnia, Macedònia i també Sèrbia, evidentment, competeixen internacionalment i aconsegueixen triomfs. Com el d’ahir d’Eslovènia, un país de 2 milions d’habitants que demà jugarà la seva primera gran final de bàsquet.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.