Opinió

De Zdovc a Dragic

Zdovc, com ahir els jugadors d’Eslovènia, també va plorar quan Iugoslàvia el va expulsar de l’europeu del 1991

L’eslovè Jure Zdovc ja seria per si mateix una llegenda com a jugador, a banda de ser un dels entrenadors més reconeguts de les dues últimes dècades a Europa. Però la seva figura ha pres rellevància perquè a molts seguidors ens han revingut les seves llàgrimes quan va abandonar la selecció de Iugoslàvia abans de les semifinals de l’europeu del 1991. El Parlament d’Eslovènia acabava de declarar la independència i de proclamar la seva pròpia república –això que ara diuen que és il·legal– i el govern iugoslau va ordenar l’expulsió immediata del jugador d’una selecció que entre el 1989 i el 1991 va ser, sense cap mena de dubte, el dream team europeu: Petrovic, Perasovic, Djorjevic, Kukoc, Paspalj, Danilovic, Divac, Radja, Savic, etc. Una bogeria.

Zdovc, un base cerebral que posava seny a tot aquell torrent de talent, no va marxar aquell dia plorant perquè sentís els colors de Iugoslàvia com una cosa seva, sinó simplement perquè abandonava, primer de tot, un grup d’amics i, segon, perquè se li prenia l’oportunitat de guanyar la medalla d’or. Com sovint diem no es pot recriminar que cap esportista català vagi a totes amb la selecció espanyola fins i tot contra els seus ideals polítics, perquè és l’única manera que té d’alçar títols internacionals. Ho explicava fa uns dies el jugador d’hoquei Albert Casanovas, determinant en la victòria d’Espanya en el mundial d’hoquei sobre patins. Al podi, amb la medalla d’or, es va emocionar, però alhora reclama el dret a votar i tant ell com la majoria de jugadors del país, sobretot els professionals, lluitaran igual a partir del dia que Catalunya tingui seleccions pròpies.

Zdovc demostraria després, com a jugador i seleccionador internacional eslovè, que ell era el primer a alçar la bandera de la nova república, com van fer els croats un any després en els Jocs de Barcelona. I malgrat que una anàlisi freda en aquells temps, quan es confirmava la partició de les repúbliques bàltiques, hauria advertit que aquests països perdrien a poc a poc rellevància en l’àmbit esportiu, va passar exactament el contrari. És més, sent tots conscients de les enormes dificultats que suposaria enfrontar-se a les grans potències europees amb menys recursos humans, tots van treballar més que mai per fer realitat somnis com el de diumenge d’Eslovènia, un país de poc més de 2 milions d’habitants que va protagonitzar probablement la seva gesta més gran com a país independent des d’aquell 25 de juny del 1991 i que ho va fer precisament contra els serbis, l’enemic que va estar a punt d’envair-lo aquell estiu, i amb una victòria apoteòsica en les semifinals contra Espanya, un estat que defensa autoritàriament aquests dies la seva sagrada unitat.

Si una cosa fa el temps, amb tot, és curar les ferides. Els companys de Zdvoc el 1991 i el seu entrenador, Dusan Ivkovic, també eren conscients que s’havia comès una injustícia amb un dels jugadors més compromesos amb aquell monumental equip. Finalment, el 2005 va ser el mateix Ikovic qui va viatjar a Ljubljana per lliurar la medalla d’or d’aquell europeu a Zdovc. Se la mereixia tant com els jugadors que diumenge van fer història a Istanbul.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)