Aquests dies es veuen, es llegeixen i s’escolten coses extraordinàries, dignes de ser objecte d’un estudi psicològic complet a algunes de les persones que les diuen, moltes de les quals estan teòricament més preparades que la mitjana de nosaltres, els simples mortals que no entenem la complexitat en si mateixa. Un exemple. El croissant se’m va rebel·lar ahir mentre esmorzava. Qui ens mostrava aquesta vegada als catalans “adoctrinats” el camí cap al seny absolut i la solució que finalment posarà punt final al nostre “problema” era un compatriota ben conegut, el president de Foment del Treball, empresari de nom altisonant i aristocràtic, Joaquim Gay de Montellà. La seva anàlisi de la situació, així en general, és que havíem de fer un nou estatut i citava alguns punts que haurien de ser innegociables, com ara un règim fiscal com el dels bascos –abans es munta una guerra civil, també ho us dic– i el que em va cridar més l’atenció, el reconeixement internacional de seleccions catalanes –algunes, tampoc ens passéssim– citant el conegut exemple d’Escòcia i el seu equip de futbol. Posats a dir Escòcia, també podria haver agafat l’exemple del referèndum, però això simplement no li va sortir de dins.

Sent un personatge d’un conservadorisme a prova de bombes, em va semblar que algunes de les peticions que feia en un diari com El Mundo, en què per molt menys et poden muntar un editorial demanant cadena perpètua, eren radicals. M’imagino que els empresaris més influents comencen a veure la independència ja no com una utopia dels de la ceba, sinó com una realitat tangible. Atenent-me a l’exemple que va afectar mortalment el meu croissant, el de les seleccions, no puc arribar a entendre com dirigents d’una certa responsabilitat poden desconèixer tant el terreny que trepitgen. Com vol el senyor Gay de Montellà que Espanya accepti que Catalunya jugui algun dia amb la seva pròpia samarreta en competicions internacionals si, per exemple, es prohibeix, com va fer la federació espanyola amb el Lleida, a un equip jugar amb la senyera, La senyera! Sense estelada ni res. Això darrer és si voleu una anècdota, però la categoria és que diversos aparells de l’Estat fa més d’una dècada que persegueixen qualsevol mínim intent de reconeixement internacional de l’esport català. S’hi han deixat la pell, ja sigui amb diners, favors diplomàtics, amenaces i jugades polítiques de la més baixa estofa. És una cosa que no és negociable en cap sentit.

Resumint, no hi pot haver res semblant a un nou estatut pactat que pugui oferir a Catalunya un reconeixement internacional de les seves seleccions. Abans cremarà Troia. I ho dic amb una certa expertesa en aquest terreny de joc, com qualsevol economista us diria que abans que s’aprovi un règim fiscal com el basc tindrem un creuer Piolín en cada port del país per frenar-ho. David Moner, que havia participat en alguna negociació sobre seleccions, deia que abans entraria l’exèrcit a Catalunya que no pas jugaríem un mundial.

Senyor president del Foment de Treball, amb els bancs no sé què passarà, però només hi haurà seleccions rellevants reconegudes amb la independència. De res.