Millán-Astray o Unamuno; Gomà i Vidal o Barraquer; les paraules de Pemán o una tomba austera a Cotlliure; el 18 de juliol o Qualsevol nit pot sortir el sol; vòmits a Las Rozas o la sensatesa de Julen Lopetegui; el cinisme socialista o la tercera Espanya; “muera la inteligencia” o “muera la muerte”; porres o urnes; Torrente o Trapero; Antes roja que rota o el català, el gallec i l’eusquera; bombardejar Barcelona cada quaranta anys mentre sona el Cant dels ocells; el Guernika de Franco o el Gernika de Picasso; els papers de Salamanca o els versos de Gil de Biedma; la llibertat de repressió o la llibertat d’expressió; la supèrbia del soldat o la candor de l’estoic; la reacció contra l’acció; Rouco o Tarancón; Ana Botella o Tierno Galván; les espines o les roses; Albert Rivera o qualsevol que estima la veritat; el Valle de los Caídos o el “crimen fue en Granada, en su Granada”; Santiago Bernabéu o Josep Suñol; l’excitació o la calma; el nas enfarinat o la ment desperta; els d’un sol camí perquè ho dic jo o els que giren a la dreta o a l’esquerra després de mirar cap amunt o cap avall; Carmen Polo o Judit Mascó; el gall d’indi erecte o les mans al cel amb l’esguard equilibrat; la paraula segrestada o el mot educat;“actuar con proporcionalidad”o patir la proporcionalitat; tirar boles de goma o protegir-se amb enciclopèdies; “a por ellos” o no tot està per fer (encara que tot segueix sent possible); el 155 o el 600 de l’avi amb què passejàvem per l’Empordà; les Açores o Aiguaviva; el seu ahir o el nostre demà; el seu rancor que hem de transformar en el nostre amor.

En definitiva, el món de l’esport i l’Espanya cínica que ha estat còmplice durant mesos dels fets esdevinguts a Catalunya haurien de pensar que ara no parlem d’independència, sinó de si un és més de Salva Ballesta o de Gerard Piqué, i la pregunta a respondre no és tant a qui dels dos et vols assemblar, sinó si tens clar de qui et vols diferenciar.