“Parlem de Piqué?” dèiem ahir al final de l’editorial, en què valoràvem el que havia estat l’aturada de país que havíem viscut. Era una ironia dirigida a aquells que pensen que un diari esportiu s’ha de dedicar a parlar d’esports i prou. Nosaltres no pensem el mateix. Fa quinze anys, quan vam sortir per primer cop al carrer –llavors érem El 9– vam explicar quins eren els nostres principis. I no hem enganyat ningú.

El destí ha fet que el final de l’editorial d’ahir s’hagi d’enllaçar amb el d’avui. Perquè Piqué, un esportista, va haver de sortir davant la premsa esportiva a parlar de... política. L’esport és política i qui no ho vulgui veure no viu en aquest món. Tot és política i més en aquests temps que corren. Per això Piqué ha d’explicar mil i una vegades per què va anar a votar diumenge, per què es va emocionar quan va parlar dels cops de porra que van rebre els seus conciutadans i per què fa qualsevol cosa. Gerard Piqué no s’amaga i ahir va donar la cara tot i que podria no haver-ho fet. Es podria haver parapetat rere això que tant agrada a la majoria dels que ahir l’interrogaven, no barrejar l’esport amb la política. Si Piqué es pensava que amb el tercer grau a què es va sotmetre ahir s’acabarien els insults i els xiulets, ens sembla molt que s’equivoca. Ho veurem en el partit de diumenge, però si hem de fer cas del que corre per les xarxes, el jugador català no va convèncer els seguidors de la roja.