Sovint s’ha criticat el nul compromís social de molts esportistes. Haver adquirit una prominent posició socioeconòmica els hauria immunitzat davant dels problemes més greus dels seus conciutadans. Com va escriure Pascal Boniface, els esportistes d’alt nivell adopten rarament compromisos propis de la vida política, i menys encara abans de finalitzar la seva carrera. Fins i tot sembla com si molts d’ells no tinguessin cap interès a conèixer la realitat sociopolítica. La figura del crac esportiu aliè als problemes del món és un tòpic persistent. Les seves declaracions en els mitjans de comunicació acostumen a ser d’una notable futilitat. És insòlit trobar esportistes amb inquietuds polítiques. Durant els anys quaranta i cinquanta, el davanter Manuel Fernández —més conegut com Pahiño— va ser una rara avis, un home noble que mai va renunciar als seus ideals republicans. En una ocasió va afirmar: “No sento odi per ningú, però els feixistes em fan fàstic.” En el seu cas, no només marcava molts gols, sinó que llegia llibres prohibits (alguns dels seus autors preferits eren Tolstoi i Dostoievski). La seva ideologia esquerrana va impedir que anés convocat per disputar la copa del món del Brasil (1950).

Són molts els esportistes que mantenen una posició neutra, ja que prefereixen evitar els debats controvertits. Un bon exemple va ser Michael Jordan. Durant els anys noranta, no va donar suport al candidat demòcrata al Senat, Harvey Gantt, reconegut per la seva tasca en contra de la discriminació racial. Un fet com aquest ens permet entendre un aspecte important dels grans esportistes actuals. Convertits en productes publicitaris subjectes a les estratègies de màrqueting, la seva llibertat d’expressió pot quedar coartada en mans de la ideologia dominant. Tal com explica Bouzou, la causa d’això seria el temor de perdre una quota de mercat o de clients potencials. Confortablement instal·lats en la seva bombolla de fama i riquesa, resten indiferents als problemes socials, polítics i econòmics. Però no tots són iguals. Darrerament, hem pogut veure com alguns es pronunciaven a favor del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Gerard Piqué va ser un d’ells. De fet, era un dels que no volia jugar el partit de lliga contra Las Palmas. Mentre no podia reprimir les llàgrimes reconeixia la vergonya dels fets ignominiosos: “Després del que havia passat a tot Catalunya, va ser la pitjor experiència de tota la meva vida. El partit era el menys important del dia.” Uns dies més tard, la seva roda de premsa va ser exemplar. Actituds sinceres i valentes com aquestes s’agraeixen.